dilluns, 26 d’abril del 2010

M’agrada molt estudiar

Llegir, per mi, avui en dia, és un plaer! Quan era joveneta i anava a escola, no m’agradava mai llegir novel·les. Però donada la importància amb què els professors m’ho demanaven, les llegia.

Ja al començament de qualsevol història, la seva lectura, m’avorria, em cansava i, per tant, em costava animar-me per avençar pàgines.

Per sortir-me’n, feia corre la meva imaginació pensant quin seria el final; però, com que els professors ens aconsellaven llegir des del començament fins a la fi, de mica en mica, avançava unes quantes pàgines, i hi dedicava una quantitat de temps fix cada dia. També ens demanava que anéssim deixant un senyal a la pàgina en què ens aturàvem.

Llegir un bon plec de fulls va ser un martiri: per una banda perquè no m’agradava llegir tantes pàgines per assabentar-me com acabarien els fets d’aquelles històries d’amor, d’acció, de terror, de suspens o un d’un altre tema.

Per sortir d’aquest calvari, sempre feia una cosa que em guardava com a gran secret, i sense que ningú no ho sabés, llegia unes quantes pàgines del final, les que m’expliquessin i aclarissin com acabaria la història llegida.

Quan m’assabentava de si els personatges morien, o de si serien feliços per sempre més, o si es casarien, etc; només, a partir d’aquell moment naixia en mi la màxima implicació en la lectura; aleshores llegia amb passió i amb molta curiositat el transcurs dels fets.

Però avui no necessito saber el final d’un llibre per estimilar-me en l’estudi d’alguna assignatura. Ara llegeixo perquè guanyo alegries. I, de passada, conec gent que s’atreveix a fer el mateix que jo, només perquè volem fer-ho…

Animo la gent de la meva edat, i de més edat encara, perquè es decideixi a estudiar, sobretot informàtica, que és una cosa que, encara que sembli complicada, és molt útil.

Autora: Berni Carreño
Foto: Nadia_the_witch

dimecres, 7 d’abril del 2010

Un lloc per Gaudir


Molts de cops, fins que no marxes d’on has nascut i has passat gran part de la infància, no t’adones de com és de meravellós el lloc on has crescut. Jo sóc de Menorca, i, fins que no vaig venir a estudiar a Barcelona, ara fa sis anys, no em vaig adonar de com és de meravellosa i única la meva illa per als qui en són fills.

A part de la naturalesa i la bellesa illenques, la gent menorquina és molt agradable i acollidora amb la gent de fora. És una illa tranquil·la, i te n’adones quan hi ets. Els menorquins tenen una idea diferent del temps, i això es demostra quan, per exemple, els de Maó han de marxar a Ciutadella, que és a una distància de quaranta quilometres. Sempre diuen que per anar-hi, perden tot el matí ... Aquesta percepció no és la mateixa que té la gent avesada a desplaçaments llargs. Evidentment!

Jo diria que, si Menorca es conserva tan bé -en un lloc tan tranquil on preserva gran part de la seva naturalesa- ha estat i és perquè la gent que hi viu vol que es mantingui així. Per entendre aquesta concepció, cal fixar-se en les platges sense edificar ..., platges verges que donen una visió molt diferent del lloc, i, si no, fixeu-vos en el que va passar al construir els dos grans hotels de Son Bou, que són dues torres, que, just a l’arribar a la platja, et fan mal a la vista. Sort que cada cop es fa més publicitat d’un turisme al qual li interessen les coses relacionades amb la naturalesa, i no del que vèiem abans, que només venia per gaudir del sol, la platja, la paella i la sangria...

Si alguna persona vol gaudir de l’illa i la seva tranquil·litat, és recomenable que vagi a Menorca els mesos que hi fa més sol, però no al juliol ni a l’agost ( temps per al turisme en massa).

Una de les grans coses de l’illa són les seves festes populars, de les quals, els cavalls són la part principal: festes de Sant Joan, o de mitjans de juliol, que duren fins a principis de setembre. Durant aquests dos mesos, hi ha una festa de poble cada cap de setmana, i en un lloc diferent. Si algú vol anar-hi, és recomenable que porti un calçat cobert, i, sobretot, que intenti no posar-se en llocs que podrien ser perillosos pels cops que podrien rebre dels cavalls.

Això és una petita idea que jo tinc de la meva terra natal, que, encara que en sigui un poc lluny, i només hi vagi alguns cops a l’any, sempre serà el lloc d’on sóc i del qual estic molt agraïda, lloc que m’agradaria veure sempre com és ara, per a les properes generacions, perquè en puguin fruir com nosaltres en fruïm en aquests moments.

Autora: Maria Angeles Pons







dilluns, 29 de març del 2010

Viatge a Eivissa



Autora: Dolors Perelló
Narració: Ramon Rossinyol
Música: Kevin MacLeod

dissabte, 27 de març del 2010

Editorial

El CFA Palau de Mar, pioner en autoformació integrada, creix en la seva metodologia i persisteix en l’ús continuat que en fa, conscient de la complexitat de l’aprenentatge dels adults -lligats a responsabilitats familiars i professionals, etc.- Així, doncs, valorem positivament el nostre mètode, perquè és a través d’ell que els nostres alumnes s’adonen de la capacitat d’avançar tots sols,i amb seguretat, en l’acumulació de coneixements. I és en aquest sentit que definim el nostre perfil d’escola, indefectiblement completat per la il•lusió dels alumnes, el treball coordinat dels mestres amb el Consell de Centre, la recerca de propostes innovadores, la publicació de la revista escolar..., cosa que ens ha fet mereixedors d’un significatiu reconeixement: el premi “Baldiri Reixac”.



Amb tot, el nostre centre acaba l’any escolar amb un buit que entrevèiem: la seva no participació en el premi Rafael Farré –al qual hem estat sempre molt fidels- per no haver-se convocat encara. Serà una mancança a considerar, sobretot per l’agitació tan productiva que ha generat entre els nostres alumnes al llarg de les seves 12 darreres edicions.

Que sant Joan ens empari!

divendres, 5 de març del 2010

Puigsacalm

De la collada de Bracons a St. Priorat d'en Bas

La tardor és el temps més propici per realitzar una excursió per una de les serralades que separen les comarques d'Osona i la Garrotxa, ja que el boscos tenen una gran varietat de colors: del verd al marró, passant pel groc, taronja i vermell.

Podem començar el recorregut a la collada de Bracons, situada al límit de les citades comarques, lloc on podem arribar des d'Olot, o des de Vic i Torelló, seguint la nova carretera del túnell de Bracons.

Iniciem la caminada pujant unes roques que trobarem amb unes marques visibles al costat mateix de la carretera, i seguim per un camí molt freqüentat, ple de boscos formats per faigs, boixos i avellaners, entre moltes altres espècies. És un camí molt ombrívol i d'una gran bellesa, fins arribar a una font anomenada Tornadissa, enguany molt mancada d'aigua, de la qual hi ha una llegenda que diu que el qui begui d'aquesta aigua hi tornarà. Es un bon lloc per reposar de la forta pujada, i per asseure-s'hi a esmorzar, a l'ombra dels grans arbres que la voregen.

Un cop superat aquest indret, continuem pujant a través d'uns prats verds i d'un fort desnivell, plens de ramats bovins. Després de traspassar una tanca, que ens obrirà el pas altre cop per dins el bosc, arribem al peu d'un fort pendent al final del qual es troba el Puigsacalm.

El Puigsacalm és un cim de 1 .515 metres, que forma part de la serralada prepirinenca; hi han instal.lat un piló geodèsic i una senyera, en el punt més alt. D'es d'aquest punt, podem contemplar una bona part de Catalunya: la badia de Roses a l'est, el Pedraforca i la serra del Cadí a l'oest; al nord, del Canigó fins al Puigmal i les Muntanyes del Montseny i Montserrat al sud. També és un magnífic mirador sobre la Vall d'en Bas i Osona.

No massa lluny d'aquest cim hi trobem un altre pic, de 1.486 metres: el Puig dels Llops, on s'arriba per una roca amb cingles a banda i banda. La vista que podem contemplar des d'aquest lloc és molt semblant a la del Puigsacalm.

Deixem aquests cims i ens endinsem de nou al bosc; ja de baixada, fins arribar a una esplanada en què es troba l'ermita d e Santa Magdalena del Mont, la qual fou priorat dels monjos agustinians, i que va ser construïda entre els anys 977 i 998. Entrada en decadència, l'abandonaren al segle XV. Avui, tan sols se'n conserva l'ermita i un refugi annex.

Seguim caminant de baixada fins arribar a un altre santuari situat en els cingles de les Olletes i que porta per nom el d'aquests cingles; és construït a la mateixa roca. L'actual edifici data de l'any 1855, si bé la imatge és del segle XVI, o XVII, i és, segons la tradició, una marededéu trobada.

Abans de finalitzar l'excusió, ens apropem al salt d'aigua de Sallent, que pertany a la riera del mateix nom, on admirem la cascada de 80 metres d'altitud.

Continuem fins a Sant Privat d'en Bas, on acabem aquesta recomanable excursió.


Autor: Fortià Riera (estudiant de Francès)

dilluns, 1 de març del 2010

Trufes de xocolata

INGREDIENTS:
Afegeix una imatge
1 rajola de xocolata Nestlé Postres
150 grams de nata líquida
70 grams de mantega
1 rovell d'ou
fideus de xocolata

PREPARACIÓ:

Es talla la rajola de xocolata a trossos, no gaire grans. Mentrestant, poses la crema de llet i la mantega a foc molt baix, i, al mateix temps, hi vas afegint la meitat de la xocolata que ja tens trossejada, i vas remenant fins que et quedi sense cap grumoll. Quan ja la veus ben fina, hi tires l'altra meitat de xocolata, i tornes a fer el mateix. Quan ja ho tens tot ben fi, ho retires del foc, i hi afegeixes un rovell d'ou. En cap moment, no paris de remenar, fins que ja no vegis cap traça del rovell. Ho passes a un recipient. Ho deixes refredar a temperatura ambient. Ho tapes amb paper film, i ho deixes a la nevera. L'endemà veuràs que s'ha endurit la xocolata i, amb dues culleretes de postres, en vas fent boletes, i les arrebosses amb fideus de xocolata, i les vas posant en motlles individuals marrons, de paper, i les tornes a posar a la nevera fins que no sigui el moment de menjar-les.


I, bon profit!

Autora: Maria Serramía (Estudiant de Preparació de proves d'accés a la universitat per a més grans de 25 anys)
Foto: Renata Vieira

dilluns, 15 de febrer del 2010

El desig de tenir un gos


A Marta, la noia que amb tanta il·lusió vol tenir un gos i cuidar-lo, se li presenta el dilema de comprar-lo o d’adoptar-lo. Aquesta noia va visitar un Centre d’acolliment per a gossos, però va ser tal l’impacte que va rebre, que fins i tot crec que s’ha decidit a comprar-lo. Va consultar una veterinària que li va dir que els porten dels països de l’Est d’Europa, ficats dins gàbies, amb poques possibilitats de sobreviure.

Quin dilema! El gos és una mascota que s’integra en la família que el cuida, i és un més dintre d’aquest nucli.

Quanta tendresa! Quanta lleialtat! I quina alegria tenir-los a casa!


Autor: Maria Mas (estudiant de Català Llindar)

La Primavera


"la primavera" d'Antonio Machado


La primavera besava
suaument l'arbreda
i de nou brotava
com una verda fumera;
els núvols anaven passant
sobre el camp juvenil.

Vaig veure, en les fulles, tremolant,
les fresques pluges d'abril
sota aquell ametller florit,
tot carregat de flor.

-Recordaré-, jo he maleït
la meva joventut sense amor.
Avui, a mig camí de la vida,
m'he aturat a meditar...
Joventut mai viscuda,
qui et pogués tornar a somiar!!


Traduït al català per:
Pedro Soro (estudiant de català llindar i de informàtica inicial)




L'olfacte

No fa gaire temps vàrem fer un treball que parlava de la importància que té el sentit de l’olfacte i de la poca rellevància que li donem.

La cultura occidental ens va inculcar que sense la vista no podem entendre l’arquitectura, l’art, els paisatges, etc., i és evident que això és veritat. No es pot apreciar un monument, o una pintura, ni tan sols un paisatge, si no els veiem. Però aquest sentit és limitat…

La vista ens dóna la imatge de qualsevol cosa i lloc, i és indiscutible la importància que té el fet en qüestió, però el sentit de l’olfacte va més enllà, i ens pot transportar a llocs i moments que la vista no abasta.

Si analitzem un paisatge amb la vista, el gaudirem i el veurem tal com és, però, amb el temps, aquest paisatge variarà i, potser, més tard, no el recordarem. Tanmateix, aquest paisatge, segons el nostre olfacte, no canviarà amb el pas del temps, perquè l’olor ens farà veure’l tal com era. El mateix succeeix quan passem per un lloc i, de sobte, ens ve una olor familiar que ens trasllada a un moment precís de la nostra vida, al qual no ens podem traslladar només amb la vista.

Tot i que estic d’acord amb l’associació del sentit de l’olfacte amb records concrets de la vida de cadascú, i els avantatges que ens dóna la vista, penso que, per tenir una visó més completa i una vida més plena, és necessari utilitzar els recursos dels quals disposem amb els cinc sentits.

Autora: Cristina Martín (Estudiant de Preparació de proves d'accés per a majors de 25 anys)

L’estatut de Catalunya 2006

Durant els últims mesos, han corregut rius de tinta quant a la Carta Magna del nostre país.
Es parla del Tribunal Constitucional, de la seva composició, dels seus membres amb plaça ja vençuda, de la inconstitucionalitat de certs articles estatutaris, etc., etc. Però, entre tot plegat, hi trobo a faltar un aspecte clau.

Recentment, i com a conseqüència del traspàs de Jordi Solé Tura, han sigut publicades fotografies referents a la seva vida personal i política. Una d' aquestes fotos m'ha cridat molt l'atenció, és l'anomenada “Els pares de la Constitució”. N’observo la composició, i m’adono que hi ha una gran desigualtat en la representació de les forces polítiques. Hi ha dues persones d' esquerres i cinc de dretes, dos nacionalistes catalans, cap nacionalista basc, cap nacionalista gallec, i cinc nacionalistes espanyols. Destaca, en primer lloc, la figura d'un franquista, que em pregunto què fa dins del grup de redacció de la Constitució de la Democràcia. Tot això queda envoltat de soroll de sabres, com es va demostrar dos anys i dos mesos desprès, amb el cop d'Estat de Tejero, Armada, Milans del Bosch i la trama civilque no va a arribar a sortir a la llum.

Com que les lleis no són pas eternes, i tenint en compte tot el que precedeix aquest darrer pàragraf que ara escric, no seria qüestió d'actualitzar la Constitució Espanyola?

Han passat trenta-un anys i la realitat actual és prou diferent de la que teníem durant la transició… Ep!, i que els nous redactors conservin l'equilibri dreta-esquerra i nacionalistes perifèrics-nacionalistes espanyols, perquè, en el cas contrari, tornarà a sortir una llei coixa i esbiaixada.


Autor: Josep Lluís Miqueo (estudiant d'Informàtica Usuari II)

La cara oculta de la notícia

Com saber la veracitat d'una notícia? -em preguntava la setmana passada, llegint el diari, mentre feia el rutinari viatge: Barcelona-Sitges, per anar a la feina.

Fullejant el diari, em vaig topar amb una notícia, en concret que em va fer pensar una bona estona. Era d'actualitat, una d'aquelles notícies que t'imposen els mitjans de comunicació sense tu adonar-te'n, fins que ens ho creiem.

Són notícies redundants que afirmen en comptes de qüestionar, que obligan en comptes d'informar; en definitiva, jo, d'aixó en dic manipulació. Es tracta de l'esmentat, segons la premsa, "segrest", de la mà d'uns pirates somalís, del vaixell Basc -Alakrana-, que estava pescant, fent la seva feina, però, segons la meva opinió; bastant lluny de les costes espanyoles. Aquí, la premsa del nostre país ha redectat la notícia sense explicar el rerefons d'aquesta; perquè tota notícia té un rerefons.


Ens han colat una mitja notícia, sense explicar-ne la segona meitat. Sembla com si no tinguéssim memòria, els d'Occident, o sembla qué ens obliguin a no tenir-ne. Si retocedim quatre-cents anys, i sent benèvols, ens adonarem que, el que estan fent els somalís, no és res, comparat amb el que els vam fer, treient-los tres quartes parts de la seva matèria prima, cosa que seguim fent actualment.

Dit això, s'enten, que l'unic que estan fent, els, injustament anomenats, pirates somalís és defensar el seu producte, que més del 80% de la seva població fa servir per sobreviure: el peix; un producte que els estem robant, els l'estem expropiant, embrutant les seves platges, entre altres coses... ¿Quan arribarà el dia en què l'opinió pública dels països del primer món, no es deixin manipular per les elits que controlen els mitjans de comunicació, i, a conseqüència fan el que volen i quan volen, sense que ningú els i digui ni fava, tractant-nos com ovelletes, falsejant les nostres opinions? Crec que aquest dia arribarà i serà així quan la premsa deixi d'estar a les mans del govern, o d'interessos polítics. Volem i necessitem llibertat d'expressió. Nomes així, la democràcia tornara a tenir el valor que li hem anat treient tots aquests segles.


Autor: Josep Blanco (estudiant de Català llindar)

dilluns, 8 de febrer del 2010

Les condicions de la dona al Nepal

Les condicions de la nepalesa no són les mateixes arreu del Nepal; varien lleugerament, segons visquin a Kathmandú, o a Pkhara, o la resta del país.

A conseqüència dels moviments feministes que s'han manifestat a les ciutats esmentades, i ha hagut una millora molt minsa dins del masclisme imperant, i, en el medi rural, la dona segueix sent una ciutadan de segona classe. Tant és així, que el naixement d'una nena és vist moltes vegades com un càstig diví, en part pel futur deute produït pel gran dot que haurà de pagar en el seu matrimoni.

La immensa majoria de les bodes són el resultat dels acords que prenen els pares en funció dels seus interessos econòmics o socials. Quan un estranger exposa, a un nepalès, la disconformitat dels seus costums matrimonials, aquest sol contestar que l'índex de fracàs matrimonial és molt més baix que els casaments que es fan per amor a Occident, ja que, segons ells, els matrimonis occidentals es dissolen una vegada despareix l'apassionament, i s'adonen que la seva parella no és el que es pensaven. Al Nepal, no se sol idealitzar el cònjuge, amb qui s'han relacionat molt poc abans del casament. Per tant, no pot haver-hi cap decepció, i les parelles acaben les seves vides amb fills, i com bons amics.

No obstant, alguns nepalesos pensen que el percentatge de separacions són menys que a Occident, per causa dels greus prejudicis socials que comporta la separació matrimonial.

Autor: Josep Blanco (estudiant de Català llindar)

La felicitat

Quina sensació més estranya, i al mateix temps breu, és la felicitat! De petit vius la successió dels dies amb il·lusió, alegria i tristesa per totes les petites coses que et van succeint, i experimentes sentiments i sensacions molt purs de cada una d’elles, i ho sobrevalores tot al màxim, ja que és en la infància que es mantenen els valors més purs i nobles de l’ésser humà.

Quan ets gran, t’adones que has perdut l’alegria de viure, i que, en el seu lloc, s’ha instal·lat el sentiment de la resignació. Resignació per tot allò que no has pogut aconseguir al llarg de la teva existència. Aleshores, el màxim a què pots aspirar és a valorar les persones que t’envolten i estimes -les mateixes que t’estimen-, i a saber gaudir de les petites coses que hi ha al teu entorn: els moments de felicitat que pots arrencar del desig de viure; en definitiva, gaudir de la vida i els seus breus instants de joia i alegria.

Com s’equivoca l’ésser humà que no sap valorar ni respectar cap dels valors essencials que li són donats: latendresa, l’estimació, el respecte,...totes les meravelles que la natura li ofereix, sense que ella li demani res en canvi,... tan sols respecte. Com canviaria, a molt millor, la nostra petita existència en aquest món si ens respectéssim els uns als altres. Potser aconseguiríem ser feliços, ja que, la persona que és feliç transmet aquest sentiment a les que l’envolten, i neix la reciprocitat de l’afecte.


Autora: Francesca Sorolla (Estudiant d'Informàtica d' Usuari I)

Brindis

Hi ha persones madures, potser les més assenyades, que solen pensar que certament el millor que té la joventut és que ja ha passat . Va ser un temps breu i joiós, romàntic i vigorós, però. tanmateix, ple de lluites, pors, dubtes, gelosies i rivalitats.Quan en qualsevol biografia arribem als 50 anys, sembla que el cavall de foc que tots portem dintre comença a perdre l´ansietat i, encara que no perdem la curiositat per la vida, sentim que hem de prendre´ns-la amb més tranquil-litat. Un matí, de sobte, ens interroguem sobre el perquè de tanta pressa. Tot seguit, prenem consiència que ja no ens cal córrer darrere de l´autobús, ni hem de patir ja cap examen, ni ens preocupa la indumentària, ni ens sentim obligats a esdevenir diferents dia rere dia,…i ens amoïna menys el que diran. Conservem les mateixes idees, no hem canviat de bàndol, seguim emprenyats amb els mateixos polítics, però no estem disposats que cap d´ells ens posi pedres al fetge.

Quan un és vell, el pitjor que pot fer és voler comportar-se com un jove.

Cada edat té el seu ventall de plaers que poden ésser tan ferms com d´altres, però, pitjor que voler ser jove a contra corrent és tenir idees de vell quan només tenim 30 anys. De gent jove envellida, en veiem i sentim cada dia en els mitjans de comunicació. Del primer cas, ens pot salvar el sentit del rídicul. En el segon cas, no hi ha cura possible, ja que és deguda a una manca de minerals al cervell.

El fet que amb el temps arribem a veure les situacions des d´una perspectiva real no impideix dir-ne una de grossa, i la seva resignació no ha de deixar d´ésser creativa.


El que volies ser de gran, ja ho ets, i el que no pensaves ser, ja no ho seràs. ADÉU A LA JOVENTUT! Les lluites, els nervis i el dubtes d´identitat es van acabar. Si ets una persona gran, avui és el futur que tant t´angoixava .Ja has vist que no ha passat res, has sortit bé d’una greu malaltia,i, finalment, la crisi econòmica se superarà, i els teus fills són més alts i més llestos. A més, el sol surt cada matí i tu ets viu.


HEM DE BRINDAR!


Autora: Manuela Gibert (Estudiant de Català llindar i d'Informàtica Inicial)

Quim Monzó

Sóc una fidel lectora dels articles de Quim Monzó. El trobo irònic i, al mateix temps, senzill en la seva expressió literària. Hi ha vegades que sembla seriós, però sempre, en acabar de llegir l'escrit, em deixa un somriure als llavis i em fa pensar una estona. És pot dir que sempre acabo tornant-lo a llegir. Té una columna diària a "La Vanguardia"; jo me l'espero cada dia amb candeletes!


Autora: Carme Farré (estudiant de Francès i d'Informàtica Inicial)

dilluns, 1 de febrer del 2010

Records de la II Guerra Mundial

Fa uns dies, miràvem fotos amb la meva néta. En vaig veure una de quan jo tenia 14 anys. En aquells temps, vivia amb els meus pares a França. Era tot just després de la II Guerra Mundial. A la foto, hi ha una nena, Francette. Era rossa, amb uns ulls blaus molt clars; tot i ser joveneta, ja havia passat per uns moments molt cruels i tristos. Francette era, segons les explicacions que ens va donar la directora de l' escola, una nena adoptada.

Era molt callada, molt discreta, i es comportava com si volgués passar desapercebuda. Els seus pares eran jueus, de Polònia. Van marxar del seu país poc temps abans que hi arribessin els alemanys. Varen començar una nova vida a França, on ella va néixer. Li van posar el nom de Francette en agraïment al país que els va acollir Però la felicitat d' aquesta família no va durar gaire: els alemanys van ocupar França, i els van arrestar. El pare va ser separat de la dona i la filla. Aquestes dues últimes van ser internades i, mès tard, transportades en un tren de càrrega cap a Alemanya, per acabar, com "milions“ d'altres, en un camp d' extermini. Però en un moment que el tren estava aturat als afores d' un poble (perquè hi havia una avaria), la mare va llançar la nena, un bebé de mesos, per una obertura del vagó.

Un ferroviari francès la va veure caure; la va agafar, i va poder amagar-la, posant en perill la seva vida. Va poder, amb l'ajuda dels companys de treball, portar-la a casa seva. Tots dos van tenir molta sort. Dins dels bolquers del bebé, el ferroviari va trobar un paper amb el nom de la nena, i unes dades sobre els seus pares, cosa que va fer possible reconstruir la curta vida de Francette, fins que no va ser recollida pel ferroviari. No he sabut mai més res d' ella.


Autora: Delfina Tomàs (Estudiant d'Anglès funcional i de GES)

Delfina Tom

Rafael Masó i Valentí

És ben evident l’interès que em provoca conèixer els diferents estils arquitectònics dels edificis de Catalunya i dels seus autors. Avui parlaré d’un gran arquitecte: Rafael Masó i Valentí, nascut a Girona el 1880.

Inicia els seus estudis a Barcelona, on va ser format en l’ambient modernista. En les seves primeres obres, però, ja deixava entreveure l’estil que seria més tard el Noucentisme Gironí, que dóna caràcter a la Ciutat, tot recuperant la tradició de la ceràmica, la fusta, el vitrall i la forja.

L’Estudi de la seva arquitectura es concreta en tres períodes: en el primer (1906-11), veiem els anys de la reforma del mas del Soler, la Farmàcia Masó, la Casa Batlle, la Farinera Teixidor, el magatzem Ensesa i les Cases Salieti i Masó de Girona.



El segon període (1912-22), després d’un viatge a Itàlia, és el de l’època plenament noucentista, al llarg de la qual projecta les Cases Athenea, Cendra, Masramon, Cases i Teixidor, el garatge Callicó i la Casa Gispert Saüch.

En el tercer període (1923-35), realitza els projectes de: l’Econòmica Palafrugellenc a, les Cases Cots i Colomer i les Urbanitzacions Teixidor i S’Agaró.

L’Estudi de la seva obra ha estat decisiva per la recuperació del patrimoni arquitectònic de la seva ciutat.

Autora: Maria Mas (estudiant català llindar)

Dels diaris

El día 15 de setembre vaig llegir, amb estupor, que a l´empresa France Télécom, dedicada a la venda de productes de telefonia, se li havien suïcidat 23 treballadors al llarg de l´any 2009, i que el govern de Sarkozy tractava d´aturar aquests suïcidis, ja que l´Estat francès està implicat en l´empresa en un 26,5% del seu capital.

Ahir, 21 d´octubre, llegia que empleats de la companya havien fet una manifestació a Marsella, perquè ja s´havien suïcidat dues persones més, entre elles, el vicepresident. Total, 25 persones suïcidades en 19 mesos.

Els guanys de l´empresa, l´anypassat, varen sumar 4.000 milions d´euros, i sembla que aquests guanys són minsos per als accionistes, ja que continuen endurint les condicions laborals dels treballadors, que, tot sovint són canviats de llocs de treball (parlen de distàncies de 50 a 100)

També canvien els caps, perquè no tinguin afecte als seus subordinats. La gent que té més de 50 anys, la treuen del seu lloc de treball, i la col.loquen a fer vendes per telèfon. L´ambient, en general és depressiu i estressant, ja que han de demanar permís , fins i tot per anar al servei.

Quan t´assabentes de totes aquestes vileses, et ve, una dita al pensament: “l´home és un llop per a l´home”, ja que, sense valors som una espècie més del regne animal. Com podrà, aquesta gent recollir els seus dividends sense pensar que té les mans brutes de la sang dels seus treballadors?

Autora: Manuela Gibert (Català Llindar - Informàtica inicial)

dilluns, 25 de gener del 2010

Johannes Vermeer

La llum, el color i la figura, formen una armonia perfecta.

Posteriorment, vaig visitar el “Mauritshuis”, museu de l’Haia, un petit palau farcit d’obres magnífiques com ara “La lliçó d’anatomia”, de Rembrant, o “El noi que somriu”, de Frans Hals. Però tornant a Vermeer, allí té dues de les pintures més reeixides , i també les meves preferides: “Vista de Delft” i “La noia de la perla".

La primera, “Vista de Delft”, és una vista de la ciutat quan el dia comença a enfosquir-se; la llum s’obre camí entre els núvols i il.lumina els edificis de forma desigual per acabar descansant sobre el riu Brueghel . Conten que el pintor va servir-se d’una càmera fosca situada a dalt d’un pis per tenir una visió precisa del paisatge. Sigui com sigui, el resultat és d’una bellesa extraordinaria.

La segona, “La noia de la perla”, tracta d’ una jove que porta un turbant i una perla com arracada; té una mirada enigmàtica i seductora, com si ens volgués transmetre el seu secret. Els seus llavis i els seus ulls tenen la llum de l’ànima.

Li diuen la ” Gioconda del Nord ”. Mirant-la, vaig experimentar una emoció torbadora que em transportà a l’univers de bellesa sorgida d’els pinzells prodigiosos de Vermeer.

Johannes Vermeer, (1632-1675).

Del mestre de Delft, es conserva, només, una trentena de quadres, repartits en importants museus d’arreu del món.

En vida, no va ser gaire reconegut, i va tenir moltes dificultats econòmiques per tirar endavant la seva nombrosa familia (15 fills).

Fins al segle XIX, no se’l va reconèixer com es merexia: un dels més grans pintors del segle XVII.


Autora: Encarna Pardo (estudiant de Català llindar)




Sortida de classe

A mida que s’apropava l’hora de l’homenatge en memòria de Maria Àngels Anglada, la sala de l’Ateneu Barcelonès s’anava omplint de gent.

Com a telò de fons, a l’escenari, una foto de l’escriptora; al centre un petit faristol amb dos llibres, un de poesia de Maria Àngels Anglada i l’altre, d’un dels seus escriptors favorits; al costat, fent-li ombra, un petit ram de flors, de roses petites.

Feren una bona exposició de la seva obra literària i la seva passió per Grècia i els seus escriptors: Eusebi Ayensa, director de l’Institut de Cervantes d’Atenes i Mariàngela Vilallonga, catedràtica de filologia llatina i directora de la càtedra Maria Àngels Anglada, de la Universitat de Girona.

Van posar veu als textos de Maria Àngels Anglada, Carme Callol i Josep Tero, que amb les seves interpretacions recitades i musicades, van fer que la sala s’omplís d’enyorança.

Em van venir a la memòria, la solitud, la por, les enveges i rancúnies viscudes en un temps no molt llunyà, i que és meravellós deixar la veu, a aquells qui ja no en tenen. Carreguen al damunt del’esquena, durant anys, el pes del viscut, i, quan veuen que la vida se’ls acaba, amb pressa, buiden el seu cor de records, per anar-se’n lleugers d’equipatge, i sense adonar-se, deixen el testimoni, amb la creença que romandrà en la memòria d’aquells que els sobreviuen, i no cauran en l’oblit, ni els patiments ni les alegries viscuts.

A Maria Àngels Anglada, res del que és humà no li era aliè.

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)

dimarts, 19 de gener del 2010

L’Índia

L’Índia és un país místic i religiós per excel•lència, però dir a un indi que un no creu en Déu no és la millor manera de fer relacions públiques en aquell territori...

Quan es trepitja per primera vegada l’Índia, un dels aspectes que més sorprèn el visitant és la perfecta integració que existeix entre la religiositat quotidiana de la gent. La religió ho domina tot o quasi tot.

La realitat diària de l‘hinduisme és la d’un món poblat per un ampli ventall de déus, semidéus i ascètics, que conviuen amb els cultes locals i amb els mites dels herois deïficats, i, per sobre de tot, els mites dits déus suprems: Vishú -que protegeix l’univers i restableix l’ordre periòdicament-; Shiva -deessa d’energia creadora-; Devi -personificació del poder femení-; Brahma -déu creador de l’univers i pare de tots els déus, el qual, tot i ser déu de déus, només té un temple, el de Puskhar. Aquet déu té quatre cares, que tot ho veuen; sol anar acompanyat de la seva esposa, Sarasvati, deïtat de la saviesa i de la ciència.

Els principis essencials de l’hinduisme són el dharma i el karma. El dharma és l’equilibri diví del Cosmos. Tots el nostres actes, bons o dolents, per minsos que siguin, l’afecten. El kharma és el destí que cada un de nosaltres hem de carregar, fruit de les nostres males accions en vides anteriors.

Els hinduistes contemplen la vida com una pesada càrrega que han de suportar per, alliberar-se’n més tard, i obtenir el Nirvana: el paradís que s’aconsegueix una vegada trancat el cicle de les encarnacions.

Autor: Josep Blanco (estudiant de Català llindar)

Contratemps

Érem a punt de sortir, teníem les motxilles preparades, i els entrepans, la bota de vi, i, fins i tot, un termo ple de cafè ben calentó. Anàvem a passar el dia al Montseny, però, de sobte, ens vam adonar que el cel es posava molt negre, i que s'acostava una gran tempesta. En pocs minuts, es posà a ploure, tant, i feia un vent tan fort, que vàrem haver de canviar els plans i resignar-nos a quedar-nos a casa davant la tele, amb un bol de crispetes sobre les cames.


Autora: Mari Carmen Gilabert

Enllaços

Seguidors