Johannes Vermeer

La llum, el color i la figura, formen una armonia perfecta.

Posteriorment, vaig visitar el “Mauritshuis”, museu de l’Haia, un petit palau farcit d’obres magnífiques com ara “La lliçó d’anatomia”, de Rembrant, o “El noi que somriu”, de Frans Hals. Però tornant a Vermeer, allí té dues de les pintures més reeixides , i també les meves preferides: “Vista de Delft” i “La noia de la perla".

La primera, “Vista de Delft”, és una vista de la ciutat quan el dia comença a enfosquir-se; la llum s’obre camí entre els núvols i il.lumina els edificis de forma desigual per acabar descansant sobre el riu Brueghel . Conten que el pintor va servir-se d’una càmera fosca situada a dalt d’un pis per tenir una visió precisa del paisatge. Sigui com sigui, el resultat és d’una bellesa extraordinaria.

La segona, “La noia de la perla”, tracta d’ una jove que porta un turbant i una perla com arracada; té una mirada enigmàtica i seductora, com si ens volgués transmetre el seu secret. Els seus llavis i els seus ulls tenen la llum de l’ànima.

Li diuen la ” Gioconda del Nord ”. Mirant-la, vaig experimentar una emoció torbadora que em transportà a l’univers de bellesa sorgida d’els pinzells prodigiosos de Vermeer.

Johannes Vermeer, (1632-1675).

Del mestre de Delft, es conserva, només, una trentena de quadres, repartits en importants museus d’arreu del món.

En vida, no va ser gaire reconegut, i va tenir moltes dificultats econòmiques per tirar endavant la seva nombrosa familia (15 fills).

Fins al segle XIX, no se’l va reconèixer com es merexia: un dels més grans pintors del segle XVII.


Autora: Encarna Pardo (estudiant de Català llindar)

Sortida de classe

A mida que s’apropava l’hora de l’homenatge en memòria de Maria Àngels Anglada, la sala de l’Ateneu Barcelonès s’anava omplint de gent.

Com a telò de fons, a l’escenari, una foto de l’escriptora; al centre un petit faristol amb dos llibres, un de poesia de Maria Àngels Anglada i l’altre, d’un dels seus escriptors favorits; al costat, fent-li ombra, un petit ram de flors, de roses petites.

Feren una bona exposició de la seva obra literària i la seva passió per Grècia i els seus escriptors: Eusebi Ayensa, director de l’Institut de Cervantes d’Atenes i Mariàngela Vilallonga, catedràtica de filologia llatina i directora de la càtedra Maria Àngels Anglada, de la Universitat de Girona.

Van posar veu als textos de Maria Àngels Anglada, Carme Callol i Josep Tero, que amb les seves interpretacions recitades i musicades, van fer que la sala s’omplís d’enyorança.

Em van venir a la memòria, la solitud, la por, les enveges i rancúnies viscudes en un temps no molt llunyà, i que és meravellós deixar la veu, a aquells qui ja no en tenen. Carreguen al damunt del’esquena, durant anys, el pes del viscut, i, quan veuen que la vida se’ls acaba, amb pressa, buiden el seu cor de records, per anar-se’n lleugers d’equipatge, i sense adonar-se, deixen el testimoni, amb la creença que romandrà en la memòria d’aquells que els sobreviuen, i no cauran en l’oblit, ni els patiments ni les alegries viscuts.

A Maria Àngels Anglada, res del que és humà no li era aliè.

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)

L’Índia

L’Índia és un país místic i religiós per excel•lència, però dir a un indi que un no creu en Déu no és la millor manera de fer relacions públiques en aquell territori...

Quan es trepitja per primera vegada l’Índia, un dels aspectes que més sorprèn el visitant és la perfecta integració que existeix entre la religiositat quotidiana de la gent. La religió ho domina tot o quasi tot.

La realitat diària de l‘hinduisme és la d’un món poblat per un ampli ventall de déus, semidéus i ascètics, que conviuen amb els cultes locals i amb els mites dels herois deïficats, i, per sobre de tot, els mites dits déus suprems: Vishú -que protegeix l’univers i restableix l’ordre periòdicament-; Shiva -deessa d’energia creadora-; Devi -personificació del poder femení-; Brahma -déu creador de l’univers i pare de tots els déus, el qual, tot i ser déu de déus, només té un temple, el de Puskhar. Aquet déu té quatre cares, que tot ho veuen; sol anar acompanyat de la seva esposa, Sarasvati, deïtat de la saviesa i de la ciència.

Els principis essencials de l’hinduisme són el dharma i el karma. El dharma és l’equilibri diví del Cosmos. Tots el nostres actes, bons o dolents, per minsos que siguin, l’afecten. El kharma és el destí que cada un de nosaltres hem de carregar, fruit de les nostres males accions en vides anteriors.

Els hinduistes contemplen la vida com una pesada càrrega que han de suportar per, alliberar-se’n més tard, i obtenir el Nirvana: el paradís que s’aconsegueix una vegada trancat el cicle de les encarnacions.

Autor: Josep Blanco (estudiant de Català llindar)

Contratemps

Érem a punt de sortir, teníem les motxilles preparades, i els entrepans, la bota de vi, i, fins i tot, un termo ple de cafè ben calentó. Anàvem a passar el dia al Montseny, però, de sobte, ens vam adonar que el cel es posava molt negre, i que s'acostava una gran tempesta. En pocs minuts, es posà a ploure, tant, i feia un vent tan fort, que vàrem haver de canviar els plans i resignar-nos a quedar-nos a casa davant la tele, amb un bol de crispetes sobre les cames.

Autora: Mari Carmen Gilabert

El meu gat

Era tant petit que, amb la mà tancada, el podia agafar... tot negre i amb dues taques blanques que semblaven una samarreta i uns calçotets. El seu pèl era dur i gruixut... Em va seduir a l’ instant!

En arribar a casa, només volia jugar amb pilotes, ratolinets de mentida, i tot allò que fes moviments sospitosos. Jo em moria de ganes d’abraçar-lo, però era impossible, tot eren saltirons i cabrioles amb les quatre potetes ben obertes per poder agafar el seu imaginari ratoli, que en aquest cas era jo.

En aquell temps vivia en un pis molt bonic a la plaça de Sant Josep Oriol, al casc antic de Barcelona: una casa de sis pisos, amb una decoració modernista i també amb una cornissa que envolta la part visible de l’edifici... Doncs, bé, us explico això perquè el meu gat, el Negrito, aviat va desenvolupar una afició natural dels animals de la seva espècie...: perseguia els coloms per tots els terrats, passant d’ un edifici a l’altre per unes cornisses estretes, a sis pisos d’alçada… Ja us podeu imaginar l’espant. Però, per a ell, allò no era res, i no li feia cap por el fet de caure. Per a mi, va ser una tortura imaginar que una simple distracció li pogués fer prendre mal.

Al cap de poc temps vaig poder comprar una petita casa amb jardí, i el seu univers es va fer molt més gran, visitant veïns, i, sobretot, caçant tots els dagons que trobava… ( quin horror!). Sempre he intentat salvar-los de les seves urpes, però mai no ho he aconseguit.

Aquesta es la imatge que més m’agrada d’ell; es pot passar hores i hores quiet… Això em fa pensar que està meditant.
http://www.flickr.com/photos/12817132@N07/2793446767

Un matí de diumenge

Una riuada de gent va sortir del poliesportiu un matí de diumenge, i el va deixar buit i silenciós…

El sol brillava força, i un vent suau portava les olors dels carrers mig adormits. Les fulles seques, tot fent sardana, es van amuntegar davant les botigues, amb les persianes abaixades. La gent que passejava s’aturava per deixar pas als grups de caminaires; algun gosset bordava darrere el seu amo.

Els jardins, molls de rosada, mostraven, com ferides, els senyals de la nit anterior. A la muntanya, el sol es filtrava a través dels arbres, i algun gatet l’aprofitava, aliè als passejants. Tothom portava el plànol a la mà.

Algun caminant va haver de plegar per cansament, i, dues hores més tard, els altres van arribar al mateix lloc d’on havien sortit, que, a poc a poc, va omplir-se de gent i de soroll.

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)

El "Capritxo" de Gaudí....

L'arquitectura modernista, a Barcelona, és molt extensa; hi ha hagut molts arquitectes, grans i famosos, dels quals, el més conegut és Gaudí. Les seves obres han meravellat el món; la Sagrada fa milia (la seva obra màxima), la Casa Batlló, la Pedrera, el Parc Güell, i moltissimes mès. Però el "Capricho“ una de les seves primeres obres, situada a Comillas (Cantàbria) és una fantasia; és absolutament bonica, especialment les baranes, les terrasses, i els balcons que envolten la torre; són de ferro forjat brilllant en una curiosa combinació: la d'un balcó amb seient, que dóna l'esquena a l'espai circundant, com volent no perdre de vista l'esplendor de l'obra.

Les façanes són constuïdes amb maons adornats de ceràmica de colors, en forma de gira-sols, i, en la principal, finestres de guillotina. Els contrapesos són tubs de metall que emeten notes musicals quan són percutits. En unes de les finestres, hi ha dos vitralls de colors amb un ocell en actitud de tocar el teclat i una libèl-lula prement la guitarra.

El pòrtic té quatre columnes d'arcs originals, sobre els quals reposa la torre principal; és decorat amb ceràmica de dibuixos d'orenetes i fulles grogues.

Tot l'edifici es harmoniós , i la delicadesa del colorit provoca sensació de tranquil-tat i alegria I al jardi, assegut en un banc de pedra, hi ha la fugura de Gaudí, de metall, contemplant la seva obra.

Autora: Carme Marco (estudiant de Català llindar)

Quin nano!

Li agradava la música. Tenia un sentit del ritme fora del corrent. Quan cantava les cançonetes del col.legi -ja ho sabeu: “cargol treu banya”, “escarbat bum bum” “sol solet…”- sonaven tan bé! Hi posava tal sentiment, que ja paraves l’orella només de sentir-lo.

De tot això, ja fa molt temps. Aquest nen, aleshores, devia tenir uns tres anyets. Era petit, però qualsevol podia endevinar que aquella personeta arribaria lluny…, i arribaria a encendre un gran foc. Anava seguint els estudis de primària com tota la canalla de la seva edat, però, al mateix temps, bombardejava els seus pares demanant-los que li compressin un instrument.

Podria ser una flauta –va dir. I afegí:

Pares una flauta és barateta! Amb una flauta ja en tinc prou; i, amb els estalvis que tinc, que en tinc un munt, me la podria comprar!

Mireu, - va dir-los tot anant a buscar la seva guardiola, els podem comptar plegats. Ja veureu si en tinc!

Els seus ulls començaren a guspirejar. S’atabalava comptant-los. Se’l veia nerviós, perquè es pensava que la guardiola era més plena. Anava comptant, i s’anava desinflant, desinflant… Tant és així, que, quan va haver acabat de comptar-los s’adonà que el que tenia no era prou per comprar-se-la. I, entristit, va començar a caure-li una llàgrimeta, i encara una altra, i una altra….. Els pares se’n van adonar de seguida. Mai no haurien pensat la importància que per a ell tenia poder tenir aquell instrument, i el disgust que representava no aconseguir-lo. Sense dir res més, va recollir els diners, els va tornar a posar a la guardiola, i, amb la cua entre cames, la va tornar a guardar-Has vist quin disgust? Pobre nano! No creus que se la mereix, la flauta? No creus que aquest nen val per a la música?-va dir la mare

La hi van comprar.

Després de la flauta, van venir la solfa, el piano, la viola, el contrabaix… Els resultats eren evidents: aquell noi era un virtuós. Però tenia un defecte: la seva timidesa no tenia límits, per la qual cosa, els seus professors li oferien actuacions i propostes llamineres que d’altres no haurien rebutjat. D’altra banda, el Palau de la Música era el seu cau. S’hi passava mitja vida. Allí tothom el coneixia i l’admirava. Fins i tot en Felix Millet li va arribar a fer propostes deshonestes, de les quals, gràcies a Déu, no va voler ni sentir-ne a parlar!

Finalment, a còpia d’insistir-hi, pares i amics el van convèncer. Va fer el cor fort i va gosar acceptar la proposta que havia rebut de Joventuts Musicals per fer un concert.

Una tarda brillant de primavera, lluïa a la porta de la sala, un panell acolorit que deia: “UN NEÒFIT QUE US SORPRENDRÀ”.

L’ovació del públic sonà com el ruixat damunt unes teulades!


Autora: M. Rosa Sabater (estudiant d'anglès funcional)

Retrobar-se

Ahir, després de dos anys de no veure’ns, vaig anar a dinar amb unes excompanyes de treball. Ens coneixem des que no teníem entre setze i vint anys, i, encara que dues d’elles marxessin d’empleades a un altre lloc, vàrem treballar força temps juntes al Banc de Bilbao. Avui, tres de nosaltres ja no ho fem. Només una d’elles continua en actiu.

Després de dinar, a l’acomiadar-nos, vam decidir que almenys un cop a l’any havíem de veure’ns.

De camí cap a casa, vaig estar pensant en tot el que havíem dit en la sobretaula; vaig adonar-me que la vida ens ha portat, a cadascuna de nosaltres, per camins ben diferents: una, casada,separada i tornada a casar, amb dos nens adoptats, ja grandets; una altra, soltera. I l’altra, casada amb dos fills, de quasi quaranta anys… I jo, “àvia novata” de dos néts des de fa sis mesos.

Tinc ganes que ens trobem de nou.

Aixi va morir en Carlos Palomino

En informacions aparegudes als mitjans de comunicació, sembla ser que es tracta d´un assassinat amb premeditació, ja que el presumpte assassí, Josué Estébanez, un soldat de l´Exèrcit de Terra, de 23 anys, amb el cap rapat, agredeix --dins d´un vagó del Metro de la línia 13 de Madrid-- Carlos Palomino, un jove de 16 anys, el qual formava part d´un grup antisistema. L´agressor apunyalà el cor de la seva víctima, cosa que li provocà la mort.

Anaven al mateix lloc: a Usera, on hi havia una manifestació xenòfoba, que el Carlos --i els seus col.legues “antisistema”-- pretenien rebentar, contra la voluntat dels qui com “el soldat” defensaven.

Durant el procés judicial que es portà a terme, el fiscal demanà una condemna de 29 anys de presó per al militar, i, recentment, ha sortit la sentència del cas; el Tribunal imposa un estat condemnatori que fixa en 26 anys de presó.

Malgrat que la família i el fiscal demanaven una condemna més alta, la mare d´en Palomino ha quedat satisfeta, ja que el Tribunal ha considerat l´agreujant d´odi ideològic, i, per aquesta raó, es garanteix l´acompliment íntegre de la pena imposada.

Autor: Antonio Fernández (Estudiant de Català llindar)

Rupit

Un dia, jo i el meu marit agafem el cotxe i anem a Rupit.

Rupit és un poble antic, rústic i acollidor, que fa gaudir, a qualsevol turista, de la tranquil·litat i l’harmonia dels grans i esplendorosos paisatges, de la muntanya, i del poble. El poble és petit, i, per tant, té pocs habitants, que viuen en les respectives cases de pagès, molt acostumats a una vida tranquil·la i sana.

Rupit té molt turisme per les activitats rurals que s’hi poden fer, les quals, generalmentsón: esport d’aventura, senderisme i passejos amb bicicleta. Per questa qüestió, també hi ha molts punts comercials. En el nucli urbà d’aquest preciós poble, hi trobem cases del segle XVI i XVII, de pedra, amb finestres de tipus gòtic, i alguns portals amb típiques inscripcions.

Rupit té, pels seus voltants, molts espais dels quals hem pogut gaudir en la tranquil·litat de la natura. Hem caminat molt, i hem vist moltes coses, i hem descobert nous paisatges, que ens han alegrat els ulls i el cor.

Tot i ser tan petit, Rupit disposa de molts recursos necessaris per a seguir endavant amb el seu turisme rural: el seu futur.

Autora: Ana Roman

“Enlluernat 2009"

Les pedres de la façana de l’Ajuntament, semblava que tenien vida, que sortirien volant, però, ràpidament, tornaven al seu lloc.La gentada que omplia la plaça feia sospitar que quelcom important havia de succeir; de sobte, la llum es va apagar i un espectacle d’imatges, colors i música va començar. Una cascada d’imatges que es movien al ritme de la música, i flors de colors i formes diverses, formaven conjunts situats als balcons, finestres, portes; tota la façana n’era plena. La gent estava ambaladida. Al canviar d’escenari, ens van traslladar a Istambul, on vam gaudir, de la seva catedral, Sta. Sofia, dels balls giratoris dels darvitxos, que giren i giren, cada cop més de pressa. Tot seguit, un paisatge ple d’arbres, muntanyes i rius cristal·lins, ens va omplir de tranquil·litat i quietud, després de tan moviment.


Com a cloenda de l’espectacle vam tenir focs d’artifici, plat fort de les nostres festes populars.

Aquesta va ser una de les moltes activitats per celebrar la festa de la Mercè 2009. Aquest espectacular acte es coneix pel nom d’”Enlluernat”.

Autora: Mª Teresa Galiana. (Estudiant d'Informàtica usuàri II i de Català llindar)