La meva vida professional

Deu fer quinze dies, amb motiu de la visita que vaig fer a la meva amiga Maria, vaig explicar-li el que he fet al llarg de la meva vida.

Li vaig dir, doncs, que, quan vaig venir a Barcelona, ja tenia la meva professió de modista; és a dir, que,encara que una mica precoç -perquè aleshores,només tenia dotze anys-, ja era modista. Al cap de dos dies de ser aquí, vaig posar-me a treballar a la” Parisienne” i, al cap de dos mesos, vaig decidir establir-me pel meu compte.

Sempre he sigut una persona decidida a fer allò que m´anava millor per la meva professió; així, doncs, vaig demanar treball com a ”piecera” a la prestigiosa firma Barbosa Costa, situada al passeig de Gràcia…

La feina em resultava beneficiosa, i vaig pensar que, en una habitació de casa meva, podia posar un petit taller amb el propòsit de contractar noies per ajudar-me a cosir,i poder engrandir el meu negoci.

Per aconseguir-ho, vaig comprometre'm a acceptar feina d'una altra casa. Aquell taller iniciat en una habitació de casa m'anava sobre rodes: tenia més feina de la que podia fer; el meu nom s'havia desplegat entre les senyores de l’alta burgesia, i una clienta ho deia a una altra... Llavors vaig haver de deixar el traball que em donaven per atendre únicament les meves clientes, i el meu taller va dedicar-se de ple a l'alta costura.

Aquest treball em va donar creativitat i la capacitat per moure'm dins el món de la moda.

Els meus viatges a Milà, que feia cada sis mesos, per veure les col·leccions de Saint-laurent” “Valentino”, entre altres, em situaven al cim de la moda barcelonina…

Havent arribat a aquest punt, em vaig decidir a formar una família:amb el meu marit,i els tres fills que vaig tenir més tard. Això em satifeia molt. A tots els meu fills, els he donat carrera universitària: a tots tres. I, gràcies a Déu, els tinc ben situats.

Autora i narració: Juana Gutiérrez
Foto: Vmg8383
Música: Kevin MacLeod

Ara ve Nadal

Ja s’acosten les festes de Nadal…

A molta gent li produeix una alegria molt gran tot el que comporten aquestes festes: l’ambient que es respira pels carrers de la ciutat, les generoses llums que il.luminen els comerços i places… Tot és diferent aquests dies; tot adquireix un caire festiu, de bona disposició respecte a tot: la família, els amics, els veïns, etc…

La gent està contenta. L’estat d’ànim de les persones és excel.lent. Les preocupacions i els problemes han quedat en un segon pla; sembla que el que ens té ocupats aquests dies és molt més important, la resta, ja ho resoldrem en el seu moment.

Ara toca estar contents “ és Nadal, i, per tant, hem d’estar bé”.

Doncs, voleu que us ho digui clarament?, a mi, no m’agrada el Nadal! Em molesta l’excés de llums afegides a les habituals, que cremen pels carrers…, em fastigueja aquesta disposició hipòcrita de la gent d’aquests dies…

I precisamente és en aquests dies de Nadal quan m’apareix un descontentament general i continuat, que es fa extensiu al comportament i la falsedat que envaeixen la majoria de les llars!

Sempre hauríem de ser bons, alegres, feliços i tenir cura de la gent, és a dir, ser nosaltres mateixos en tot moment!

Autora: Merce Fontanals
Foto: Lali Masriera

Fira del jovent d'Alpens

Com cada any, s’ha celebrat, durant tot el cap de setmana passat, la Fira del Jovent d’Alpens, un petit poble de la comarca d’Osona.

Tots els portals del poble s’han transformat per recordar com era la vida al segle XIX, i molts dels seus habitants s’han vestit d’acord amb aquella època. Hi ha hagut activitats per a tothom.

X Trobada de Ferrers: Hi han participat ferrers de tots els Països Catalans, d’arreu d’Espanya i també d’Europa. Entre tots han construït una escultura col.lectiva d’aproximadament set metres d’alçada, per uns tres d’ample. És una al.legoria de la colla de diables “Rocadepena”, amb el nom del poble fet amb més de mil cent claus, forjats per tothom que va voler participar-hi. Un cop acabada l’escultura, es va ubicar a l’entrada del poble.

Exposició: S’hi entragà el II Premi Alpens, de forja artística.

Representació teatral, a la plaça major del poble, sobre la mort del brigadier liberal Cabrinetty, al 1873, any de la 3ª guerra carlina, per les tropes d’En Savalls.

Mercat, que s’ha instal.lat pels principals carrers del poble per oferir flors i productes d’artesania.

Pallasos, la tarda de diumenge, per a tota la quitxalla que hi havia al poble.
Concurs de Bitlles Catalanes, on es van apuntar els més destres. Ens van fer passar una estona d’allò més divertida.

Sopar de germanor per a uns tres-cents comensals a la plaça de l’Ajuntament, i, després, música “SOLC”.

Com podeu veure, és un poble petit, però d’allò més eixerit, on no ens falta mai res per fer, ans al contrari… Sempre gaudim del seu entorn muntanyenc.

Autora: Manuel Gibert
Locució: Isabel Sabater
Foto: José MªMiñarro Vivancos
Musica: Kevin MacLeod (Incompetech)

Silenci

El dia vint-i-nou de setembre va ser convocada pels sindicats, una vaga. La idiosincràsia d'una comunitat ve determinada pels fets que s'hi han viscut al llarg dels segles.

Una comunitat acostumada al silenci, que un dia va veure com, sense avis previ, feien fora, d'una casa llogada, les famílies que la compartien... la finca va quedar deserta. Deien que l'amo volia fer-se una masia perque, a la ciutat, no hi havia tranquil·litat.

Passaven els dies, els mesos i els anys, i la gent es va acostumar a veure-la buida i en runes. Darrere quedaven les corredisses dels nens i les veus del pares cridant-los per dinar.

Moltes famílies que van ser desallotjades van haver de dormir, amb els nens i les poques pertinences que tenien, sota una olivera. Ningú no es va compadir d'ells.

Nens petits plens de mocs i desnodrits, gent gran amb els ulls plorosos de tants patiments, i arrossegant el dol pels fills que van haver d'abandonar la terra... Sempre la mateixa història, la terra canviava de mans sense tenir en compte la gent que en vivia.
Ningú no es rebel·lava per por derepresàlies: una lliçó ben apresa! “La justicia sempre és impartida pels forts”- deien els desheredats. El millor era el silenci i tornar a començar.

El silenci va apoderar-se de tots. I, encara que la normalitat era aparent, la gent es mostrava inquieta. Era tanta la por que hi havia, que ni de portes endins la gent trencava aquell silenci. La desconfiança va arrelar en la gent. Eren temps difícils.

Els avis eren els únics que no romanien enmudits, tot i que els parents sempre els intentaven fer callar. Ells, amb insistència, sense res a perdre, contaven, als néts, les moltes calamitats que havien viscut i com trobaven a faltar els seus éssers estimats desapareguts per culpa de la guerra. Fora dels avis, ningú no en parlava.

Encara que no es verbalitzava, els nens captaven que alguna cosa passava. A mida que creixien, aprenien el per què del silenci, sense conèixer la història d'aquella llarga i obscura nit.

Aquells que van contribuir a la foscor no van aconseguir, tot i implantant el silenci, que l'oblit guanyés la partida a uns fets cruels i vergonyosos. I mai no van ser jutjats!

Ir a descargar

Autora: Carmen Navarro (estudiant de Català llindar)
Narració: Gerardo López
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)
Foto: Tochis

La segona història del Citroên

Al Pep, de sempre, li agradaven les antiguitats i alguns trastos vells i andròmines que no es fan servir per a res. Es mirava els cotxes antics embadalit; els coneixia tots, i en volia tenir un.

Vet aquí que un dia, a la seva dona, li diu: ”M’he comprat un cotxe antic”. La dona no s’ho podia creure!. Ell la porta a un cobert, una espècie de garatge, per ensenyar-l’hi. Però ella, no el veia, i li diu:” On és el cotxe? En Pep, il·lusionat, li mostra quatre ferros rovellats i un xassís; ella es queda perplexa :—Això és el cotxe?, no m’ho puc creure; digues que has comprat aquesta ferralla, i que algun dia potser serà un cotxe—.

Van passar dies, setmanes, mesos i anys, al llarg dels quals el Pep i els seus amics es trobaven. Es veien cada dissabte per rascar, llimar, i treure el rovell… Un feia la carrosseria, un altre els seients, un altre feia la instal·lació elèctrica, o buscava algunes peces, o pintava, i, així, amb la col·laboració de tots, veieren ja el cotxe acabat. Era l’hora de fer-lo anar!.

Tots, emocionats, varen engegar el cotxe, el qual va fer uns espetecs: pof!, pof!, pof! I el cotxe va sortir al carrer,Tots estaven molt contents (allò era com si li haguessin donat vida).

Així va començar la 2ª història del Citroên-B10. I ara, amb gran satisfacció seva, pot anar al Rally de Sitges.

Autora: Mª Angels Arola
Narració: Antonio Ocaña
Música: Kevin MacLeod
Foto 1: Josesc
Foto 2: Vincent van der Pas

Llegir?... Observar?

Com cada dia, surto de casa per agafar qualsevol mitjà de transport públic que em durà al lloc on em dirigeixo.

Per aprofitar el temps, porto el llibre adequat al moment, dins la bossa: poc pes, lletra gran, fàcil de llegir…

D’un temps ençà, es veu cada cop mes gent que, en els seus desplaçaments, dins o fora de la ciutat, bé sigui en dies laborals o d’esbarjo, tenen l’hàbit de llegir el diari, un llibre, una revista…

Un dels meus plaers és la lectura; compro llibres que de vegades no puc arribar a llegir a causa de moltes activitats i responsabilitats. La llista d’espera s’allarga irremediablement.

A causa d’aquesta llista, vaig optar per fer el mateix que molts: llegir al bus. Com és lògic, la llista es va reduint.

Avui, però, fico la mà dins la bossa, i... el llibre no hi és; la pressa m’ha traït i el llibre s’ha quedat damunt de la taula de la cuina.

En un primer moment, decepció: els costums costen de superar, però, a poc a poc, vaig sobreposant-me al fet, i començo a observar la gent que m’envolta.

Recordo que, abans, sempre m’agradava mirar les persones i imaginar-me com devia ser la seva vida..., què devien pensar, què els preocupava en aquell moment.

Observant es poden formar mínimes històries, perquè el pensament és lliure i la imaginació vola.

Autor: Ma Teresa Galiana
Locució: Joan Carbonell

Foto 1: brewbooks

Foto 2: Miss Indi Pop
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

Receptes econòmiques per a aplicar en temps de crisi

Són idees que s'haurien d'aplicar. Però en un món dominat pels poders fàctics, no nomenats per ningú, que creen les crisis i no les pateixen, potser estem parlant d'utopies. Però, si no fem res, les utopies…, segur que no es produiran.

1) Desaparició dels paradissos fiscals. Els diners ocults sortirien a la superfície i, al retornar al sistema productiu, generarien llocs de treball i inversions productives.

2) Impost extraordinari pels sous blindats. Sempre, però més en època de crisi, es obscè que directius de grans empreses s'embutxaquin quantitats de diners exorbitants pel fet d'haver ocupat llocs rellevants. Un tipus del 75 % ajudaria a dissuadir aquestes pràctiques “absolutament legals” -en quin sistema vivim- i absolutament escandaloses.

3) Aplicació d'una taxa sobre els moviments de capitals especulatius. Podria ser una taxa petita, d'un 0,005 per cent, però a la llarga suposaria un import molt important, que es podria dedicar al Tercer Món.

4) Persecució del frau fiscal. Les bosses de diners ocults són molt importants. Paguen més els que menys tenen.

5) Increment de la tarifació fiscal sobre els sous multimilionaris. Un dels països amb més atur d'Europa, i amb una economia més fràgil, és el que paga més als jugadors de futbol. Això s'entén?

6) Impost sobre el Patrimoni, sobre grans fortunes. Un petit percentatge sobre una gran quantitat pot suposar un import elevat a recaptar.

7) Suspensió d'ocupació i sou als parlamentaris que deixen els seus escons buits, tant a Madrid com a la resta de parlaments de l'Estat.

No sóc ministre d'economia, però sé, amb això, que no haurien de pagar els més flebles, que no tenen la culpa del desencadenament d'aquesta crisi.



Autor: Josep LLuís Miqueo
Foto: elbuco
Locució: Margarita Albericio
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)