Cada dimarts, des de fa deu anys, les meves amigues i jo ens reunim en una cafeteria per parlar de coses nostres… Ens vam conèixer jugant al “bridge”…. Un dia vam decidir que podia ser bonic reunir-nos, un cop per setmana, una estona, per prendre un cafè i parlar de les nostres inquietuds.
Totes som, més o menys, de la mateixa edat, però, alhora, molt diferents l’una de l’altra, i, és clar, les nostres opinions també són diferents: unes parlen dels seus néts, d’altres de política, d’altres de com ens ho passem de bé a la classe de català…En fi, totes parlem d’alguna cosa que ens ha passat al llarg de la setmana. De vegades expliquem notícies bones, d’altres no tant, però sempre trobem, entre totes, una paraula o un somriure que ens pugui alleujar si una de nosaltres té un petit problema. Cadascuna té el seu propi caràcter, per això la reunió és força divertida i, a vegades, com que totes volem parlar alhora, el so de la conversa puja de to, i la nostra taula sembla més un guirigall que no pas una taula de dones educades prenent un cafè tranquil·lament
De totes maneres, jo desitjo que arribi “dimarts” per acudir a la “meva trobada bonica”.
Autor: Montse Perez
Foto: Jonh Keogh
Musica kevin MaLeod
gambes, escamarlans i calamars petits: quatre peces per persona,
arròs: dos grapats per persona i dos per paella
peix de roca per al brou (netejar el peix i ficar-ho a l’olla amb aigua molt calenta a foc ben fort)
sal.
Instruccions.
Escalfa una mica d’oli en una paella.
Quan l’oli estigui calent, tira-hi les tires dels dos pebrots: el verd i el vermell.
Quan els pebrots estiguin fregits, treu-los de la paella.
Seguidament, afegeix, a l’oli ben calent, els alls i la ceba ben picada, fins que quedi daurada.
A continuació, fregeix les gambes, els escamarlans i els calamars, tallats a rodanxes.
Quan estiguin fregits els calamars, les gambes i els escamarlans, afegeix-hi l’arròs i remena-ho tot bé. Posa-hi sal al gust.
Després, afegeix-hi el brou de peix ben calent fins que cobreixi tot l’arròs.
Cou l’arròs a foc intens durant uns vint minuts, vigilant que no es quedi sense suc. Per això has de tenir el brou sempre ben calent i a punt.
Passats els vint minuts tasta l’arròs, i, si està a punt (tant de sal com de cuit), fica la paella al forn durant tres o quatre minuts perquè es dauri l’arròs. Treu-lo del forn i deixa’l reposar uns minuts abans de servir.
És durant la segona setmana del mes de maig que, a Girona, es produeix l'esdeveniment més important de la primavera: l'exposició floral coneguda com a "Girona, temps de flors". Arreu de la ciutat es troben muntatges artístics i decoratius fets amb flors que l'omplen de perfum i color, que ofereixen un gran plaer als sentits dels visitants.Hi col·labora tothom: escoles, dissenyadors, arquitectes, empreses i particulars. Aquest any hi han instal·lat, com a novetat, uns trenets que porten a visitar altres indrets de Girona, espais que no participen del certamen de les flors, però que són molt bonics de veure, i hi ha hagut atraccions de fira al passeig de la Copa.L'Ajuntament, d’altra banda, ha ampliat l'oferta i ha creat un festival de música que s'ha anomenat "Girona a Capella Festival", el primer d'aquest tipus que se celebra a Espanya. També s'ha fet, a la Casa de la Cultura, una exposició de fotografies d’ Steve McCurry, autor que té publicades algunes de les seves obres en la revista Nathional Geographic.
Tot plegat em produeix el desig de fer tot el que calgui per tornar-hi l'any vinent.
Tinc setanta anys, però em sento jove, com molts de la meva edat. Estic jubilat des de fa quasi un any, després de 48 anys de treballar sempre a la mateixa empresa. Al finalitzar la meva vida laboral, em vaig sentir com un jubilat, però júnior, ja que no tenia cap experiència pel que feia al meu nou estat.
Em trobava en una situació per la qual molta gent ha passat, passa o haurà de passar. Vaig sol·licitar, als amics que feia temps que ja s’ havien jubilat, que m’informessin de com organitzar-me
a partir d’aquell moment.
L’edat de jubilació és molt variable. Alguns es jubilen abans dels cinquanta anys, i d’altres ho fan entre els seixanta i seixanta-cinc. I uns altres, pocs..., ho fan més tard, o, de vegades, no ho fan.
Quan un finalitza una carrera superior, inicia una etapa laboral com a júnior, i quan ja té experiència, passa a sènior. L’edat en què s’arriba a sènior és variable. També ho és en el món esportiu amateur, ja que ho són els futbolistes a partir dels trenta anys, i hi ha vàries categories de tennistes sènior, de més de 40, 50, 60 ó 70 anys.
Els amics que vaig consultar, tant els mes joves com els mes grans, em van indicar que un jubilat havia de sentir-se útil i estar ocupat. Procuro ser útil a la meva família: dono classes de repàs als meus néts, estudiants de primària, ESO i batxillerat, i ajudo al manteniment de la casa i del seu jardí. També segueixo jugant a tennis, i he après nous esports, com pàdel, golf, etc. Vaig sovint al teatre, o al cinema, amb la meva muller, cosa que ens enriqueix culturalment. Disposo de connexió a internet, que em permet utilitzar xarxes socials i rebre i enviar missatges, i procuro fer nous amics ( si algú vol ésser amic meu, que prengui nota de la meva adreça electrònica: jpmagg@gmail.com).
Internet em permet també llegir diaris, revistes i enciclopèdies, baixar-me música, cinema, teatre, etc. Utilitzo un ebook, en el qual puc guardar fins a 3.000 llibres, cosa que em permet llegir-los a on vulgui, fins i tot amb tota llum del dia... El fet de poder engrandir la mida de les lletres, em permet llegir sense haver d’utilitzar ulleres.
Altres activitats que he iniciat es refereixen a matèries no estudiades de jove, com català i solfeig. De segur que en sortiran d’altres. Això em mantindrà ocupat i no m’avorriré, ans al contrari, aprofitaré bé el temps, que ara en tinc molt.
Pel que fa al català, llengua que he parlat i llegit habitualment durant tota la meva vida, he començat a aprendre’n les regles d’ortografia i de sintaxi, per saber escriure’l bé. Ho faig en un centre de formació d’adults, i tinc un molt bon professor, que, juntament amb els companys de classe, m’ajuda molt, i fa que trobi molt gratificant aquesta formació.
Malauradament, aquest mestre ens deixarà al finalitzar aquest curs, ja que li arriba també l’hora de la jubilació. Crec que serà també un molt bon jubilat júnior, com jo.
Ja que jo necessitaré encara moltes més classes de català, par arribar a poder-lo escriure i expressar-m’hi correctament, trobaré a faltar molt la seva docència, en particular el seu “bravo” quan ho fèiem bé.
A mesura que el temps vagi passant, penso anar-lo gaudint amb l’esperit d’un jubilat júnior, dintre d’un estat d’alegria, o de jubileu, sempre obert a descobrir i desenvolupar alguna nova activitat.
La contaminació ambiental forma part, des de fa anys, de les decisions polítiques dels governants de les principals ciutats on el problema desborda les multituds que les habiten…; ciutats com Londres, París, Nova York, Méxic, etc., i altres de menor escala de població, també pateixen les conseqüències que genera el creixent nombre de vehicles, o la contaminació de les seves fonts d’abastament d’aigües, o terres on van a parar els milers de tones d’escombraries.
Recentment, l’OMS va alertar que els límits permissibles de contaminants no estan actualitzats, amb les conseqüències que això ha generat en la salut de milions d’habitants.
Alguns estudis revelen que almenys 80 milions de persones podrien estar exposades de manera crònica a la contaminación de l’aire que s’associa amb l’augment de diversos tipus de càncer, problemes respiratoris, asma, naixements prematurs, mortalitat infantil, etc.
Per llei, les normes oficials han de ser actualitzades cada cinc anys, però, en realitat, això no ha succeït, perquè no ha estat prioritat dels polítics.
Esperem que els governants doncs, siguin responsables del poder que els hem atorgat, i facin tot el possible per protegir la salut dels ciutadans i del planeta.
Fa temps observava un fenomen que em tenia preocupat: observava que la gent, cada vegada es mira menys a la cara per parlar-se, i que la seva màxima preocupació és la maquineta que tenen a les seves mans, però sembla que això ja omple les inquietuds de comunicació...
El jovent, quan entres en un mitjà de transport públic, te’l trobes jugant amb els sistemes electrònics que tenen actualment a l’abast: mòbils, pantalles tàctils, i altres rampoines són les úniques coses que veus a les seves mans.
L’altre dia, llegint un reportatge que havia escrit un periodista en un diari local, dedicat a un col·lectiu de persones majors anomenat “Les àvies Contacontes”, vaig trobar la resposta a les meves observacions i inquietuds...
Aquest col·lectiu es va formar de mestres jubilades que possiblement sentien el mateix neguit que jo davant la falta de comunicació entre la gent.
I és per això que les esmentades “àvies contacontes” recorren les escoles d’ensenyança primària i expliquen contes per exercitar la imaginació i capacitat dels petits amb la finalitat de captar la seva atenció i perquè aprenguin a escoltar en lloc d’estar sempre jugant amb aparells electrònics, que sí bé també tenen la seva importància no els permeten dedicar temps a llegir ni a escoltar atentament.
Així, creant personatges i històries, desenvoluparan la imaginació i faran el seu futur més real, abans que pugui arribar el dia que ni ens diguem “Hola”, cosa que ja passa ara prou sovint.
Foto: Thomas Haw
Musica:Kevin_Makleod
Autor: Pere Ferrer
Si que ens trobem en un bon moment per parlar del mon! Em sembla que està més capgirat que mai! La corrupció és el nostre pa de cada dia... En tots els àmbits. Ja no sabem cap on girar el cap. No hi ha res que funcioni correctament.
Ai,pobre jovent! Nosaltres, els de la meva generació, ho teníem molt més fàcil : hi havia només un camí a seguir. El seguies, i tots contents... Ara n’hi ha molts per triar, i molta diversitat en tots els camps : en política, religió, en relacions personals, etc.
Però no cal ser pessimista. Aquest neguit general ha existit sempre en més o menys grau. Sòcrates ja es queixava de la poca educació del jovent! L’ home està programat així: capaç de fer un bé heroic,com, per exemple, dedicar tota la seva vida a ajudar els altres, però és capaç, també, de fer el pitjor, com, per exemple, torturar i matar. “És qüestió d’anar fent": expressió que se sent moltíssim en boca de la gent gran...
L’escriptora Carme Riera, nascuda a Palma de Mallorca el 12-1-1948 és una escriptora en català i castellà que es feu ja popular el 1975 amb “Te deix amor la mar com a penyora”. Actualment té 64 años, i s’ha convertit en la sisena dona “membre” de la “Real Academia Espanyola” (abril de 2012)
La novel·la “Te deix amor la mar com a penyora” ens situa en la Mallorca dels anys seixanta: una professora de delicadesa increïble sedueix una alumna de 15 anys. L’adolescent, que està en procés de canvi, i necessita un ideal, s’enamora d’ella, segurament sense saber -la majoria de les vegades- que el que realment sent és necessitat d’estimar. L’autora del llibre ens descriu paisatges i llocs on van a passejar, amb detalls, amb petites descripcions perfectes del seu entorn. Té un vocabulari tan ric, que no deixes de pensar en com pot ser de normal la seva narració. Després de vuit mesos de relació, la professora s’adona de l’escàndol públic que pot comportar, i decideix trencar aquella relació, perquè creu que aquell amor no té cap sentit.
La família de l’adolescent envia la nena a estudiar a Barcelona. Durant un curs a la Universitat, coneix un jove amb qui finalment es casa, però ella segueix sense oblidar aquell amor viscut, i , com que sap que no li queda altra opció, es va consumint de tristesa...
El final és ben trist: espera un fill, se sent malalta i dèbil, i sent una desesperança, i un desconsol molt gran davant la mort... Per tal de poder deixar un record del seu amor, però, fa que la seva filla es digui Maria...
És durant la segona setmana del mes de maig que, a Girona, es produeix l'esdeveniment més important de la primavera: l'exposició floral coneguda com a "Girona, temps de flors".
Arreu de la ciutat es troben muntatges artístics i decoratius fets amb flors que l'omplen de perfum i color, que ofereixen un gran plaer als sentits dels visitants.
Hi col·labora tothom: escoles, dissenyadors, arquitectes, empreses i particulars. Aquest any hi han instal·lat, com a novetat, uns trenets que porten a visitar altres indrets de Girona, espais que no participen del certamen de les flors, però que són molt bonics de veure, i hi ha hagut atraccions de fira al passeig de la Copa.
L'Ajuntament, d’altra banda, ha ampliat l'oferta i ha creat un festival de música que s'ha anomenat "Girona a Capella Festival", el primer d'aquest tipus que se celebra a Espanya.
També s'ha fet, a la Casa de la Cultura, una exposició de fotografies d’ Steve McCurry, autor que té publicades algunes de les seves obres en la revista Nathional Geographic.
Tot plegat em produeix el desig de fer tot el que calgui per tornar-hi l'any vinent.
El proppassat 1 de maig, una amiga va celebrar els seus vuitanta anys. Va arribar al món el dia 1 de maig de l'any 1932, i, amb gran joia, el seu aniversari s'ha celebrat en família, i entre amics. Ella va començar la festa donant gràcies a Déu pels seus anys viscuts en plenitud, amb les seves penes i alegries. L'Eucaristia fou molt viscuda, i, després, vàrem continuar la celebració amb un bon dinar, joia i germanor.
Quan vaig arribar a casa, tot plegat em va fer pensar, i en vaig fer el meu raonament: si vols ser feliç, fes feliç algú. Si vols rebre, dóna una mica de tu.
La Teresa és una persona forta i capaç de dir, somrient, i amb llàgrimes als ulls, que està bé. No ha tingut la vida fàcil, ja que va quedar viuda, i, no fa gaire, el Ramon, el seu únic germà, al qual estava molt unida, se’n va anar. Però, com que estima molt, no es troba mai sola.
La vida és per donar-la, per gastar-la, per regalar-la, per compartir-la amb els altres...
A tu, Teresa, t'escau molt la frase que va dir Pere Arrupe: “No em resigno que, quan jo no hi sigui, segueixi el món com si jo no hagués viscut.”
La vida val, només, quan s'entrega als altres.
Gràcies, Teresa, per la teva amistat.
La tarda de l’11 de Maig de 2011, un gran terratrèmol va sacsejar la ciutat murciana de Lorca i va causar gran pànic i confusió entre la població. L`efecte va ser devastador, i la imatge final era la d’una ciutat bombardejada.
Des de les primeres hores, la gent vagava pels carrers buscant els seus familiars, aliments, robes i consol per la seva desesperació. Tot unit a la desgràcia de no poder dormir sota les poques cases intactes per por de l’ensorrament de les que estaven afectades.
La llista d’assistència mèdica i psicològica va desbordar les previsions inicials; la magnitud de la tragèdia va ser immensa: 9 morts, 342 ferits i milers de desplaçats.
Ha passat un any, i part de Lorca continua encara sota les runes; els habitants veuen amb preocupació com les coses milloren -a poc a poc- o com es paralitzen les gestions. I, per acabar-ho d’adobar, estem en crisi!
Heu pensat alguna vegada en la pau i tranquil·litat que transmet veure dormir un nadó i tot el que l’envolta: la seva olor, la seva fragilitat, el silenci, els colors i la llum de l’habitació, la tendresa que et desperta tot plegat… És una experiència meravellosa!
Fa exactament tres mesos, m'han tornat a fer àvia! I ja són sis els néts que tinc!
Recordo la primera vegada, ara fa onze anys, quan la meva filla em va comunicar que em feia àvia… Jo encara era jove i no vaig saber encaixar massa bé l’esdeveniment. Passat el primer moment, d’alegria i felicitat, gairebé em vaig posar a plorar, pensant que aquest fet em convertia automàticament en una persona gran, com si la joventut se m'escapés per una porta que m’acabaven d'obrir… Ho vaig passar fatal, i, quan el bebè va venir al món, que va ser nena, em vaig sentir la dóna més feliç de la terra! A poc a poc, se’n va anar el sentiment que m'havia
acompanyat durant els darrers mesos, i que pesava com una llosa. La meva néta va esborrar de cop tota aquella sensació tan amarga amb la qual no sabia molt bé què fer, ni on situar-la. Recordo que, quan vaig tenir “la meva nena” a pes de braços, la vaig mirar i vaig comprendre que res no era tan important com aquella nineta nouvinguda…
És curiós el que es va produir el mateix dia del seu naixement, que va ser breu, però intens: mentre mirava la nena, una mena de corrent ens va dominar, i ens va envoltar fent que la resta desaparegués a l’instant… Aquest vincle ha perdurat des que va néixer, al llarg dels onze anys que ara té.
La mort de Vicente Ferrer deixa un buit de solidaritat molt difícil d’omplir, però també un missatge d’amor a transmetre a les generacions futures, un exemple d’altruisme a prosseguir i una herència de diàleg a continuar, i també una sèrie de lliçons a aprendre per part dels ciutadans que vivim còmodament instal·lats en les societats satisfetes amb la consciència del deure complert pel fet de pertànyer a alguna organització benèfica, ...però sense canviar gens ni mica el nostre estil de vida.
La primera ensenyança de Vicente Ferrer és que la pobresa constitueix el fet major del nostre temps i el principal desafiament a través dels organismes internacionals, dels governs local i d’actituds solidàries, tant des de l’àmbit personal com des de l’àmbit de grup.
La segona lliçó de la humanista: Ferrer és la pràctica de la compassió, que xoca amb la insensibilitat i la falta d’entranyes de misericòrdia de les societats desenvolupades cap al patiment aliè. Compassió que no consisteix a sentir llàstima o pena de la pobra gent des de fora del seu món, sinó, atenent al seu sentit més profund i radical, a ser sensibles al dolor de les víctimes, a posar-se en el lloc de l’altre, dels soferts de la història dels éssers humans i dels sectors més vulnerables, i a estar sempre al seu costat, assumint les seves causes com a pròpies, fins i tot a risc d’exposar la pròpia vida.
El tercer ensenyament de Vicente Ferrer és el seu compromís en la lluita contra la pobresa. Un acord no només de cap, sinó a través d’una professió autènticament alliberadora que no es queda en la superfície del problema, sinó que va a les arrels de la injustícia, perquè no es reprodueixi ni es perpetuï. En aquest compromís, ell hi va implicar els sectors populars oprimits, que van deixar de ser objectes passius de caritat i es van convertir en actors del seu propi alliberament, personal i comunitari, cultural i polític, social i econòmic. Va ser precisament el protagonisme popular el que va assegurar l’èxit de la majoria de les iniciatives posades en marxa per Vicente Ferrer.
Com cada any, he pogut participar en l’Aplec Excursionista dels Països Catalans.
Aquest any ha sigut especial, perquè se celebrava a Sardenya, concretament a l’Alguer. Això, perquè encara hi és viva la llengua catalana des que Pere III va treure els Sards d’aquesta part de l’illa per poblarla amb catalans, uns 500 aproximadament.
Sempre hi acudeixen excursionistes d’arreu dels països catalans: Catalunya Nord, Balears, País Valencià i Catalunya. Si habitualment som uns 500 participants, aquest any, vam ser-ne 900! Es veu que l’esdeveniment de fer-ho per primera vegada a l’Alguer ha tingut una resposta molt efectiva. Sobretot perquè s’hi feia un homenatge a una persona molt entranyable i valuosa, en Francesc Beato. Ell va coordinar els 34 primers aplecs i va lluitar molt perquè és fes un aplec a l’Alguer.
Desprès d’aconseguir-ho, ens va deixar per culpa d’un fatídic accident de trànsit.
L'organització del Centre Excursionista de l’Alguer, amb la col·laboració d’altres entitats, va ser molt bona i diversa: exposicions, xerrades, visites guiades, concert, excursions de diferents nivells, etc...
Sardenya és, encara, una illa molt salvatge. La seva costa és forca retallada i amb penyasegats. És poc poblada. És més agrícola que no pas marinera. Curiós... Com a cosa típica: els “nurags”. Són construccions prehistòriques que consten d’una torre central, una sala de reunió, muralles, cabanes rodones o rectangulars, segons el seu ús i, a vegades, dolmens i menhirs.
L’aplec va ser una veritable invasió de la ciutat que ens va oferir una bella sessió de balls i cançons tradicionals. Va ser molt interessant.
L’any vinent, l’aplec es farà a la Catalunya Nord, si Déu vol.
Tant de bo que això ens permeti seguir estrenyent els llaços de germanor entre tots els Països Catalans!
Primer dia: Estava molt contenta d'haver fet aquest viatge. Podríem no haver-lo fet a causa de la salut del meu marit. Finalment va poder ser, i n’estic entusiasmada. Hem viatjat moltes vegades als EE.UU, ja que hi viu el nostre fill. Ell es va ordenar sacerdot l'any 2003, quan ja feia sis anys que era allí. Hem anat a visitar-lo vàries vegades. Però aquest viatge va ser diferent, perquè el meu marit havia estat greument malalt i ja havíen passat dos anys des de l'última vegada que havíem sobrevolat l'Atlàntic.
Va ser com si coméncessim una nova etapa en les nostres vides. Deprés de…, vam conèixer una ciutat, Washington, on, abans, no havíem estat mai. Aquesta ciutat, segons diuen, és encantadora, i té molts llocs interessants per visitar. Hi vaig anar amb una doble il.lusió: veure el fill i veure un lloc nou, que, per altra banda, semblava que ja coneixia de tant veure'l en fotografies i reportatges a la televisió.
El viatge va ser molt llarg, però el fet s'ho valia. Van ser 3 hores fins a Londres, i unes 8,25 h. de Londres a Washington. Allí ens va venir a buscar el fill, i …, cap a l'aventura!
Vam arribar a casa ! Dic a casa perquè ens van deixar un annex en una casa d'una família, on crec que viuen els avis quan van a visitar-los: habitació dormitori, bany, cuina i sala d'estar amb grans finestres al jardí compartit amb la família que viu al costat mateix. Vam arribar tard, al vespre, i vam anar a sopar; per cert, el fill té una especial predilecció per un restaurant de Tapes espanyoles...
Ja em direu… fer 9.000 Kms., i menjar de cuina hispànica. Però a ell li agrada això, i va estar molt bé. Fins i tot, s'hi ballaven sevillanes. Molt sorollós ! A l'anar a dormir, vam agafar el son de seguida, ja que feia hores que no dormíem.
El primer dia hi va aver moltes novetats. No erem a Washington D.C., sinó en una ciutat molt a prop, anomenada Alexàndria, que té un "Old Town" encantador, amb carrers estrets plens de botigues i restaurants. Vam passejar també a la vora de l'aigua. Hi passa el riu Potómac, que té barcasses de passeig per fer excursions i més restaurants.
Vam començar el dia amb un esmorzar típicament americà: ous, cansalada, patates, salsitges, torrades i "pancakes" amb xarop d'arç; aixó ens va omplir tant, que no vam tornar a menjar res fins l'hora de sopar: un altra vegada menjar americá pero amb amanida.
El 2n dia va ser diferent. Ens va convidar un oficial de l'Army, o sigui, de l'exercit, retirat, a un "Brunch", al club d'oficials, on serveixen un bufet variadíssim amb tot tipus de plats. Ens van avisar per andavant que haviem d'anar vestits correctament: "No texans" ens va dir. Va ser un esmorzar "very polite", amb molta simpatia, ja que aquesta familia, estima molt el nostre fill. La resta del dia va ser calmat, i vam acabar la tarde en un parc, també a la vora del riu Potómac.
Esperàvem impacientment l'endemà per anar a Washington. Finalment vam anar-hi!
Vam agafar el cotxe per arriba al metro. Allí, les distàncies són enormes, més o menys, 4 Km. Hi ha uns aparcaments molt grans, a prop de cotxe per arribar al netro. Allí, les distàncies són enormes, més o menys, 4 Km. Hi ha uns aparcaments molt grans, a prop de les estacions principals d'Alexàndria, per no haver d'anar amb cotxe fins a la ciutat.
Vam agafar el metro i, al cap de 10 parades i un transbordament, vam baixar en una estació anomenada Smithsonian. Al sortir al carrer, arribes al "Mall". Ja ens havien explicat el que és això: un llarg passeig amb gespa molt verda, amb avingudes als dos costats. Té una llargada de 1.500 metres. A un extrem, hi ha el Capitoli; a l'altre, l'Obelisc, monument a George Washington.
Darrere d'aquest monument, hi ha el Lincoln Memorial. A banda i banda del Mall, i com a centre cultural de la ciutat, hi ha diversos Museus; per mi, el millor, el "National Galery of Art"; n'hi ha d'altres, el "National Air and Space Museum", el Museu d'Historia Natural, el Museu d'Historia d'America", etc. Just en front de l'Obelisc, comença el passeig cap a la White House; comença amb l'"Elipse"; jardí tot de gespa, una font...
I, a partir d'aquí, ja no es pot pasar, perqué topem amb la residència del President. No cal dir-ho! A l'"Elipse", hi ha l'Arbre de Nadal, que es munta cada any davant la Casa Blanca, flanquejada per carrers plens d'històrics edificis polítics. És així que arribes a l'entrada principal de la Casa Blanca, des d'on sembla que podem veure, millor i mès a prop, l'edifici (es veu a través de la reixa que tanca el jardí).
Ens va fer un temps esplèndid i el Sol ens va acompanyar tots els dies durant la primera setmana.
El temps passava ràpidament. Vam dedicar un dia sencer a visitar la “National Gallery of Art”, magnífic museu de pintura i escultura. Ens vam entretenir en les sales de pintura Italiana, on tenen l'única pintura de Leonardo da Vinci que hi ha als E.U.A., i, naturalment, en les diverses sales de pintura Espanyola; vam veure-hi obres de Ribera, Velàzquez, Murillo... Esplendid
També vam anar a la CUA: ”Catholic University of America”, on estudia el nostre fill; és un conjunt d'edificis històrics del 1864 on s'han afegit d'altres edificis mès moderns. Vam visitar les aules, sales d'estudi, de reunions, etc. Per als estudiants, hi ha menjadors i cafeteries, on disposen del necessari per passar el dia sencer. Increïble! A les 7 de la tarda, una hora en què tothom es retira a casa seva, la universitat, bullia d'activitat.
Haig de remarcar que hi ha, allí, l'Esglèsia de la Immaculada Concepció, preciosa, amb imatges de Maria de diversos punts del món.
Aquesta església té una cripta, encara mès bonica i artística, i, no us ho perdeu creure: contè una capella, oficines d'administració, “restrooms”, ”shoping”, i cafeteria! Tot plegat a la cripta d'una església. Això és Amèrica!
Un d'aquells vespres vam acabar en un local a l‘Estat de Maryland, en un barri anomenat “Pring Esprins”, per sopar, però és “after hours”, i, si demanes el menjar abans de les 8 del vespre, tel
donen a meitat de preu.
Arribàvem a casa a les 9, o les 10 de la nit, rebentats. Dormírem durant 10 hores seguides, de tan cansats que estàvem.
Cada dia va ser diferent. Semblava que el dia tinguès 30 hores en lloc de 24, ja que les aprofitàvem al màxim.
Vam passejar per carrers encantadors, amb cases senyorials, que ens recordàven el barri de les Tres Torres de Barcelona. Són cases molt antigues (No deien que els EEUU no tenen història?). Allí han quedat instal·lades moltes petites ambaixades.
Vam visitar, tambè, la casa del primer president George Washington. És una fundació de “Ladies” que es dedica a la conservació de l'edifici i a explicar la història d'aquest president. És curiós que hi hagi moltes persones tan grans fent de guies en tants llocs... Fins hi tot, vam anar a un concert de Jordi Savall, al Kennedy Center, molt bonic, i tant! I les persones que t'acompanyen al seient -la majoria molt grans-, són amables.
He barrejat coses, sóc molt desordenada. La casa de George Washington es diu Mount Wermont; és un museu, on les explicacions van dirigides al fet que ell va comprar una propietat i va reorganitzar la vida del camp, l'agricultura i la ramaderia( la seva vida de general i les guerres que es van produir en aquell temps, i tambè a la seva vida amorosa són comentades; es va enamorar de la dona que seria la seva esposa, Marta, una víuda amb dos fills, que ell va educar com si fossin fills seus. Al llarg de la visita, veiérem la primera tomba on va ser enterrat, i la definitiva, on reposa ara. Allí va ser traslladat el matrimoni and una cerimònia esplèndida per honorar la seva memòria.
I arribem a l'última setmana d'estada a Washington: ja ens preníem les coses amb més calma. Vam agafar un “Troley” turístic que es contracta per a dos dies, i permet fer tres rutes diferents. El vam aprofitar a fons,(com a bons catalans). Vam anar parant i baixant als llocs d'interès, per tornar a pujar al trolley al cap d’ una hora…
Tambè vam visitar el Cementiri d'Arlington, un lloc que no podíem deixar pel seu interès històric. Vam veure la tomba dels Kennedy i la casa del General Lee, situada en aquells terrenys. Vam visitar més museus. A Washington gairebé tots són gratuïts, i pots passar-hi tota l'estona que vols, o que pots, perquè un s’hi cansa força.
Vam tornar a casa amb avió, naturalment, però guardem un record molt maco d'aquest viatge. Washington és una ciutat encantadora, que penso tornar a visitar.
Passejant pel Corte Inglés,vaig trobar un antic company de classe del Lycée;no sabia qui era… Em mirava molt, i, ja ben a prop meu, em va dir: “Que ets de Tànger?” Jo li vaig respondre que sí. I va dir-me: “Llavors tu ets la Marco? Jo sóc Menahem, amic teu de classe,” No el vaig reconèixer: estava molt envellit. Suposo que ell va pensar el mateix de mi, però no m'havia oblidat. Això em va agradar molt. Després de la trobada, vaig recordar-me dels col·legis on havia estat: “École Perrier”, “École Berchet”...
Al Lycée, vaig entrar-hi al 1.940. Érem nois i noies de totes les nacionalitats: anglesos, italians, francesos, àrabs, i, sobretot, jueus marroquins. L'any següent van arribar refugiats de la Segona Guerra Mundial, de tots els països de l'Est. Tots eren jueus. Hi havia tres germans txecs, que portaven “patilles” molt llargues. Tots tres portaven ulleres i rínxols… Suposo que era costum de la seva religió; eren tímids, no enraonaven amb ningú, Ara m'adono que els acomplexava portar “patilles”. Vaig fer-m'hi amiga; m'explicaven coses del seu país… Era molta l'enyorança que en tenien. Van deixar enrere compays d'escola, costums i families…
Tot m'ho explicaven, i, sobretot, com eren les festes que celebraven: el Yom Kippur -dia del perdó i del penediment: un dia abans, mengen molt, i el festiu, dejunen. És la festa del recolliment. El Purim és la festa de la sort, de la joia i del guirigall. La celebració té, com a eix, la sinagoga, on es llegeix el "Libre d'Ester“ (una vegada al matí, i una altra a la tarda). Fan banquets, obsequien els pobres amb àpats dolços, es fan almoines i regals entre les famílies i els amics. Fan representacions de teatre, mentre els nens juguen als carrers. Grans i petits es disfressen, mengen pastissos fets a casa… I, a la sinagoga, aquell dia, es beu vi. És una festa molt semblant, segons com es miri, al Carnestoltes…
Tot això, m'ho contaven els meus amics txecs. Jo els escoltava amb atenció… No van assabentar-se, fins al cap d’un temps, que jo, tot aixó, ho sabia per haver-ho viscut a casa.Tots érem amics: jueus, cristians i arabs. Vam viure sempre en harmonia; érem amics de veritat: anàvem de casament a les sinagogues, i a les altres diferents esglésies. Ho passàvem bé.
Els dissabtes i diumenges, ens reuníem a casa d’aquell a qui li tocava aquell dia… Parlàvem de tot: dels nois i les noies que ens agradaven més, de professors i professores, i, en particular, de la de música i el ball. Ens ensenyaven a cantar i ballar molts valsos, sobretot el "Danubi Blau“, que tenia una lletra preciosa… Encara me’n recordo. I també recordo que quan la meva filla va començar música al conservatori, el primer que ens va tocar va ser aquest vals...
Algun dissabte, de tant en tant, veig la meva amiga Ester, companya de classe. Visitem la sinagoga, parlem de la nostra estada al Lycée, i diem que ens agradaria que aquells temps tornessin. Van ser vivències molt boniques. Penso que tot allò ens van enriquir culturalment, i que, també he tingut la sort d’haver nascut en una ciutat de cultures molt diverses.
A mi m'agraden els pastissos i postres, i per això m'agradaria molt arribar a ser una de les millors rebosteres de món, però, per ara, només faig els pastissos pels aniversaris...
A vegades en faig per als meus amics i família, perquè d'aquesta manera vaig aprenent cada cop més, tot i que a mi em queda molt per aprendre, i molta pràctica, però no em donaré per vençuda i arribaré a ser una de les millors rebosteres!
Segur que aquest dia arribarà, tard o d'hora, i fins llavors estu-diaré molt.
Fa quatre mesos que vaig anar a passar deu dies de vacances a EL CANVI CLIMÀTIC
A casa meva diuen que el canvi climàtic tan sobtat és a causa de la contaminació. Per exemple, avui fa calor, però tanta, que gairebé et mors, i l'endemà fa fred. Això és així perquè el món està molt contaminat, i perquè la gent no es preocupa per cuidarlo.
El Machu Picchu és, d’entre tots el jaciments arqueològics inques, el més ben conservat i el menys conegut. No és mencionant en cap crònica escrita pels espanyols, ni tampoc en cap document anterior a la seva trobada.
Els arqueòlegs, avui dia, encara continuen fent càbales per esbrinar quina missió tenia aquest jaciment; càbales basades principalment en las especulacions. A part d’alguns indígenes quètxues, ningú no sabia el lloc de la seva ubicació, fins que el nord-americà Hiram Bingham el va trobar per casualitat en 1911; Bingham buscava la ciutat perduda de Vilcabamba, la qual era l’últim bastió dels inques, i es va pensar que l’havia trobat en el Machu Picchu.
Ara se sap que les remotes ruïnes d’Espíritu Pampa, situades molt més a l’interior de la selva, són, en realitat, les restes de Vilcabamba. Però l’origen i la funció de Machu Picchu continua sent un misteri.
Quant Bingham va descobrir la ciutat, aquesta estava totalment coberta de vegetació, motiu pel qual només va poder traçar el mapa del lloc. Bingham i el seu equip d’arqueòlegs van tornar al jaciment en 1912, i 1915, per dur a terme la difícil tasca de netejar el bosc. Va ser aleshores quan van descobrir part de les ruïnes disseminades del que avui és el Camí Inca.
Durant les excavacions, es van descobrir més de 50 sepulcres, amb més d’un centenar de restes humanes. En un principi, es van pensar que el 80 % dels esquelets eren dones, motiu pel qual Binghan i el seu equip d’arqueòlegs varen arribar a una primera hipòtesi: que es tractava d’una ciutat de “verges del sol”. Però aquesta hipòtesi va quedar sense fonament quan, després d’un estudi més minuciós, es va fer evident que la proporció entre homes i dones era, més o menys, d’un 50%.
Una segona teoria manté que el jaciment era una segona residència, o un palau d’esbarjo, el qual va ser abandonat quan els espanyols van ocupar Cusco. El que és evident; és que Machu Picchu va ser un important centre cerimonial.
A l’interior de les seves ruïnes, es troben diversos tipus de construccions destinades al culte: el temple de les Tres Finestres, i el temple Principal que rep aquest nom per la gran solidesa i perfecció de la seva construcció. Al costat del temple Principal, hi ha un famós edifici anomenat “la Sagristía” a l’interior del qual hi ha quantitat de nínxols que s’utilitzaven per guardar objectes cerimonials.
L’única construcció rodona és el temple del Sol; aquesta torre corba i esmolada és una de les millors obres del Machu Picchu; segons sembla, s’usava per a l’estudi de l’astronomia.
Encara que el turista es meravella al veure la bellesa del Machu Picchu, aparentment immutable, un equip de científics japonesos van cridar l’alarma quan l’any 2001 anunciaren que les escarpades vessants del costat oest, s’estaven esllavissant a raó d’un centímetre per mes.
Tal succés, l’atribuïen, per causa de les excessives pluges, a les obres que es duien a terme en aquell moment, i pel constant trànsit d’autocars plens de turistes, amb l’antecedent que la zona ha estat escenari de molts esllavissament en el passat. La UNESCO ha advertit que el jaciment no pot admetre més de 500 visitants per dia, per tal d’evitar els riscos mediambientals. Aquesta quantitat és molt inferior a la que es registra en plena temporada, perquè el govern del Perú no ha fet cas de les advertències de la UNESCO.
El temps no para…
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Les poncelles apareixen com per màgia.
Dies, mesos, ...passen, i ara esdevindran esplèndides flors.
Els seus carpels, capítols, estams,
i anteres plenes de suculent pol·len…
El temps passa,
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Els insectes atrets les acaricien, les estimen...
Aquestes flors els transporten al seu interior…
Els colors els atrapen.
El temps passa…
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Les papallones visiten els pètals,
en un instant els comparteixen amb els pardals,
verdums, caderneres, i merles.
Tots junts s’enamoren i beneeixen la mare natura.
Deixem passar el temps!
Vivim en un món en què els principis han perdut sentit i els valors ja no estan subjectes a l’ètica i a la moral. El pas del temps els han transformat.
Una relativa felicitat i un acusat sentit de les coses materials poden substituir el pensament pur d’integritat i honradesa. No dic que sigui fàcil superar la temptació dels plaers, però, com sempre, el terme mitjà és el millor.
Hem de gaudir de la felicitat que ens dóna la vida, però al mateix temps hem de saber compartir-la amb els altres. En aquest sentit, considero que la crisis que patim és conseqüència de la cobdícia humana. La crisis no té un origen econòmic, sinó una causa moral. La societat canvia i a vegades ofereix aparents meravelles a moltes persones que se senten atretes per tot allò que sigui nou i fàcil. Després els que s’enriqueixen són altres.
Sé que una gran part dels éssers humans segueixen llevant-se cada dia pensant en el que serà millor per a la majoria, però hi ha homes i dones que es perden davant la possibilitat de gaudir de luxes, de poder, del benestar només corporal. Així anem deixant enrere la felicitat de l’ànima.
Tenir la vida resolta és de justícia, però acumular allò que els febles necessiten és haver oblidat el sentit de la vida. La societat està repartida entre el bé i el mal. Una lluita contra l’altre i no hi ha un guanyador clar perquè el bé i el mal són conceptes que cadascú interpreta a la seva manera.
Amb tot, no hem de perdre l’esperança que, malgrat les dificultats i les temptacions, allò correcte sigui el que triomfi. L’esperança del món està en el cor, en el perdó, en la falta de rancor. No és moment d’acusacions, sinó de solucions. Seguim aquest camí.
Què tenia aquell senyor
que tenia el nas vermell,
que portava aquell jersei,
que pintava de vermell?
Què pintava de vermell?,
la paret de casa seva?,
la porteta del balcó?,
la finestra de la cuina?,
o el sostre de l'habitació?
Què menjava per dinar?
Què volia per sopar?
El que menja no compensa,
si el que compra no s'ho menja
Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.
El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.
Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.
El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.
Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.
El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.
Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.
El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.
Com un nàufrag metòdic que expliqués les onades que li falten per morir, i les comptés, per evitar errors, fins l'última, fins aquella que té l'estructura d'un nen i li besa i cobreix el front. Així he viscut jo: amb la vaga prudència de cavall de cartó en el bany, sabent que mai no m'he equivocat en res, sinó en les coses que jo mes volia.
Autor: Luis Rosales
Traducció: Josefina Estaña
Narració: Angeles Esteban
Música: Kevin McLeod
En aquest moment he llegit el teu correo, falta temps per seguir tots aquests consells, lo de la poma i el plàtan encara es pot fer, t'imagines menjar cinc vegades al dia, veure dos litres d'aigua, dos vasos de vi, (blanc i negre) i tot. M'ha fet molta gracia.
Ja ha començat el curs, els vostres nets tots en marxa, l'Ariadna avui es el primer dia, en tenia moltes ganes.
Continuem anant a la caseta cada setmana, el Toni s'hi troba molt bé i els nens estan mes lliures que a Barcelona.
Autora: Carme Farré
Foto: arquera
Música : Kevin Macleod
Locució: Teresa Tadeo
Al 1600 va començar a florir, a Catalunya, la indústria tèxtil. A Igualada, aquesta indústria es va desemvolupar molt ràpidament.
El jesuïta Pere Gil escrivia: “ Ha tot Catalunya, innumerables menestrals que tenen i saben ofici de Peraires, fan draps .” Estaven organitzats en confraries , n´hi havia de: peraires, teixidors, ferrers,argenters, espardenyers
Quin ofici era el de peraire? El peraire havia de passar l´examen de “mestre peraire”, i era admès al consell de l´ofici. Era l´organitzador d´un procés que havia comencat ell mateix amb la compra de la primera matèria, i tenia la capacitat de coordinar el treball d'altres persones que no eren empleats seus.
El peraire havia de saber: emborrar, emprimar la llana i perxar les peces de teixit. A Igualada, era l´ofici més nombrós al segle XVI, i més visible socialmente; no eren uns menestrals qualssevol. A les festes, els peraires joves ballaven el “ball de bastons”. La confraria d´ofici era el marc de pràctiques solidàries , com l´ajut a famílies, pagar les exèquies dels seus confrares, vetllar per la seva salut…
La família dels Torelló va ser una de les més importans d´aquest indret. Donava feina a un bon nombre de jornalers, a centenars de filadores, i a una colla de teixidors.
Els peraires d´Igualada no s´assemblaven als d´altres llocs, ja que tot el desenvolupament del procés d´un teixtit, el donaven a fer fora del seu obrador, o botiga, menys el cardat, que es donava a filar fora, generalmente a cases particulars, de les qual sortia en format de troques (madeixes).
L’èxit dels peraires era la capacitat d´organitzar una xarxa de filadors que filessin bé. Quan el peraire rebia les troques de fil, havia de rentar-les amb aigua i llexiu abans de tenyir-les (en aquesta vila era corrent tenyir la llana en troques i no en peces teixides).
A Igualada, pocs peraires tenien tint, Ells no teixien, ni orgaitzaven en tissatge: ho feien els mestres teixidors, ja que era competència exclusiva d´un altre ofici; els mestres teixidors estaven organitzats en una confraria diferent de la dels peraires.
Quan els teixits sortien de la botiga del teixidor, tornaven a les mans del peraires, els quals, en acabat, duien les peces al molí per rentar-les. Per últim, se les enduien a la botiga del peraire ,per apelfar-les o envellutar-les. Un cop perxats i abaixats els draps, es duien als tiradors; era un clos a l´interior del qual hi havia bastidors per penjar-hi les peces.
Es clavaven, ben tibades, a las barres travesseres, perquè agafessin l'amplada i la llargada que els correspon, i perquè desapareguessin els sécs. Els responsables d´aquesta operació eren enomenats “penjadors de draps”. Finalment, i abans de donar-los al comerciant, encara calia enllustrar-los i plegar-los.
El tercer diumenge de maig, com cada any, hem celebrat, al poble on anem habitualment els caps de setmana, la Fira del Jovent. I com cada any, s’ha representat pertot el poble, el desenllaç de la batalla que va tenir lloc el juliol del 1873 entre liberals i carlins.
Aquest any, el dissabte 21 de maig, tot el poble ja estava ambientat com si estiguéssim al segle XIX. Molts anàvem vestits d’aquella època, i les botigues també estaven retolades i guarnides amb caire antic.
Al matí van arribar els traginers amb carros tirats per cavalls, que portaven botes de vi i altres queviures. A més a més, també portaven notícies fresques de Prats de Lluçanès. Havien vist tropes liberals pels voltants.
Més tard, l’alcalde d’Alpens va convidar l’Infante Don Alfonso de Borbón y Austria --germà del rei Carles VII-- i la seva esposa Ma de las Nieves de Braganza a pernoctar al poble, a la masia del Graell.
Diumenge va continuar la representació a la plaça del poble, on es van enfrontar les tropes liberals i els carlins. En aquesta batalla va morir el brigadier Cabrinety a les mans de les tropes comendades pel general Savall.
Cada any s’hi afegeix una mica més de representació, música i ambientació. Així aviat farem ombra a la Passió d’Esparreguera.
Cada dimarts, des de fa deu anys, les meves amigues i jo ens reunim en una cafeteria per parlar de coses nostres… Ens vam conèixer jugant al “bridge”…. Un dia vam decidir que podia ser bonic reunir-nos, un cop per setmana, una estona, per prendre un cafè i parlar de les nostres inquietuds.
Foto 1: 
