dijous, 31 de maig de 2012

Lycèe

Passejant pel Corte Inglés,vaig trobar un antic company de classe del Lycée;no sabia qui era… Em mirava molt, i, ja ben a prop meu, em va dir: “Que ets de Tànger?” Jo li vaig respondre que sí. I va dir-me: “Llavors tu ets la Marco? Jo sóc Menahem, amic teu de classe,” No el vaig reconèixer: estava molt envellit. Suposo que ell va pensar el mateix de mi, però no m'havia oblidat. Això em va agradar molt. Després de la trobada, vaig recordar-me dels col·legis on havia estat: “École Perrier”, “École Berchet”...

Al Lycée, vaig entrar-hi al 1.940. Érem nois i noies de totes les nacionalitats: anglesos, italians, francesos, àrabs, i, sobretot, jueus marroquins. L'any següent van arribar refugiats de la Segona Guerra Mundial, de tots els països de l'Est. Tots eren jueus. Hi havia tres germans txecs, que portaven “patilles” molt llargues. Tots tres portaven ulleres i rínxols… Suposo que era costum de la seva religió; eren tímids, no enraonaven amb ningú, Ara m'adono que els acomplexava portar “patilles”. Vaig fer-m'hi amiga; m'explicaven coses del seu país… Era molta l'enyorança que en tenien. Van deixar enrere compays d'escola, costums i families…

Tot m'ho explicaven, i, sobretot, com eren les festes que celebraven: el Yom Kippur -dia del perdó i del penediment: un dia abans, mengen molt, i el festiu, dejunen. És la festa del recolliment. El Purim és la festa de la sort, de la joia i del guirigall. La celebració té, com a eix, la sinagoga, on es llegeix el "Libre d'Ester“ (una vegada al matí, i una altra a la tarda). Fan banquets, obsequien els pobres amb àpats dolços, es fan almoines i regals entre les famílies i els amics. Fan representacions de teatre, mentre els nens juguen als carrers. Grans i petits es disfressen, mengen pastissos fets a casa… I, a la sinagoga, aquell dia, es beu vi. És una festa molt semblant, segons com es miri, al Carnestoltes…

Tot això, m'ho contaven els meus amics txecs. Jo els escoltava amb atenció… No van assabentar-se, fins al cap d’un temps, que jo, tot aixó, ho sabia per haver-ho viscut a casa.Tots érem amics: jueus, cristians i arabs. Vam viure sempre en harmonia; érem amics de veritat: anàvem de casament a les sinagogues, i a les altres diferents esglésies. Ho passàvem bé.

Els dissabtes i diumenges, ens reuníem a casa d’aquell a qui li tocava aquell dia… Parlàvem de tot: dels nois i les noies que ens agradaven més, de professors i professores, i, en particular, de la de música i el ball. Ens ensenyaven a cantar i ballar molts valsos, sobretot el "Danubi Blau“, que tenia una lletra preciosa… Encara me’n recordo. I també recordo que quan la meva filla va començar música al conservatori, el primer que ens va tocar va ser aquest vals...

Algun dissabte, de tant en tant, veig la meva amiga Ester, companya de classe. Visitem la sinagoga, parlem de la nostra estada al Lycée, i diem que ens agradaria que aquells temps tornessin. Van ser vivències molt boniques. Penso que tot allò ens van enriquir culturalment, i que, també he tingut la sort d’haver nascut en una ciutat de cultures molt diverses.






Autora: Carmen Marco
Locució: Angeles Esteban
Música: Kevin McLeod
Foto 1 i 3: betta Design
Foto 2: Mhobl

dimecres, 30 de maig de 2012

La millor rebosteria

A mi m'agraden els pastissos i postres, i per això m'agradaria molt arribar a ser una de les millors rebosteres de món, però, per ara, només faig els pastissos pels aniversaris...


A vegades en faig per als meus amics i família, perquè d'aquesta manera vaig aprenent cada cop més, tot i que a mi em queda molt per aprendre, i molta pràctica, però no em donaré per vençuda i arribaré a ser una de les millors rebosteres!  Segur que aquest dia arribarà, tard o d'hora, i fins llavors estu-diaré molt.



Autora: Marisol Loza
Foto 1: Eva San
Foto 2: Landahlants

El canvi climàtic

Fa quatre mesos que vaig anar a passar deu dies de vacances a EL CANVI CLIMÀTIC


A casa meva diuen que el canvi climàtic tan sobtat és a causa de la contaminació. Per exemple, avui fa calor, però tanta, que gairebé et mors, i l'endemà fa fred. Això és així perquè el món està molt contaminat, i perquè la gent no es preocupa per cuidarlo.

 Autora: Marisol Loza
 Foto: www.mazintos.com

El Machu Picchu

El Machu Picchu és, d’entre tots el jaciments arqueològics inques, el més ben conservat i el menys conegut. No és mencionant en cap crònica escrita pels espanyols, ni tampoc en cap document anterior a la seva trobada.

Els arqueòlegs, avui dia, encara continuen fent càbales per esbrinar quina missió tenia aquest jaciment; càbales basades principalment en las especulacions. A part d’alguns indígenes quètxues, ningú no sabia el lloc de la seva ubicació, fins que el nord-americà Hiram Bingham el va trobar per casualitat en 1911; Bingham buscava la ciutat perduda de Vilcabamba, la qual era l’últim bastió dels inques, i es va pensar que l’havia trobat en el Machu Picchu.

Ara se sap que les remotes ruïnes d’Espíritu Pampa, situades molt més a l’interior de la selva, són, en realitat, les restes de Vilcabamba. Però l’origen i la funció de Machu Picchu continua sent un misteri.

Quant Bingham va descobrir la ciutat, aquesta estava totalment coberta de vegetació, motiu pel qual només va poder traçar el mapa del lloc. Bingham i el seu equip d’arqueòlegs van tornar al jaciment en 1912, i 1915, per dur a terme la difícil tasca de netejar el bosc. Va ser aleshores quan van descobrir part de les ruïnes disseminades del que avui és el Camí Inca.

Durant les excavacions, es van descobrir més de 50 sepulcres, amb més d’un centenar de restes humanes. En un principi, es van pensar que el 80 % dels esquelets eren dones, motiu pel qual Binghan i el seu equip d’arqueòlegs varen arribar a una primera hipòtesi: que es tractava d’una ciutat de “verges del sol”. Però aquesta hipòtesi va quedar sense fonament quan, després d’un estudi més minuciós, es va fer evident que la proporció entre homes i dones era, més o menys, d’un 50%.

Una segona teoria manté que el jaciment era una segona residència, o un palau d’esbarjo, el qual va ser abandonat quan els espanyols van ocupar Cusco. El que és evident; és que Machu Picchu va ser un important centre cerimonial.

A l’interior de les seves ruïnes, es troben diversos tipus de construccions destinades al culte: el temple de les Tres Finestres, i el temple Principal que rep aquest nom per la gran solidesa i perfecció de la seva construcció. Al costat del temple Principal, hi ha un famós edifici anomenat “la Sagristía” a l’interior del qual hi ha quantitat de nínxols que s’utilitzaven per guardar objectes cerimonials.

L’única construcció rodona és el temple del Sol; aquesta torre corba i esmolada és una de les millors obres del Machu Picchu; segons sembla, s’usava per a l’estudi de l’astronomia.



Encara que el turista es meravella al veure la bellesa del Machu Picchu, aparentment immutable, un equip de científics japonesos van cridar l’alarma quan l’any 2001 anunciaren que les escarpades vessants del costat oest, s’estaven esllavissant a raó d’un centímetre per mes.

Tal succés, l’atribuïen, per causa de les excessives pluges, a les obres que es duien a terme en aquell moment, i pel constant trànsit d’autocars plens de turistes, amb l’antecedent que la zona ha estat escenari de molts esllavissament en el passat. La UNESCO ha advertit que el jaciment no pot admetre més de 500 visitants per dia, per tal d’evitar els riscos mediambientals. Aquesta quantitat és molt inferior a la que es registra en plena temporada, perquè el govern del Perú no ha fet cas de les advertències de la UNESCO.

Autor: Antonio Ocaña
Locució: Antonio Ocaña
Foto 1: ClickFlashPhotos/Nicki Varkevisser
Fotos 2 i 3: Ivan Mlaric
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

La cosa més preciosa

El temps no para…
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Les poncelles apareixen com per màgia.
Dies, mesos, ...passen, i ara esdevindran esplèndides flors.
Els seus carpels, capítols, estams,
i anteres plenes de suculent pol·len…

El temps passa,
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Els insectes atrets les acaricien, les estimen...
Aquestes flors els transporten al seu interior…
Els colors els atrapen.

El temps passa…
rosa, vermellós, taronja, blanc…
Les papallones visiten els pètals,
en un instant els comparteixen amb els pardals,
verdums, caderneres, i merles.
Tots junts s’enamoren i beneeixen la mare natura.
Deixem passar el temps!







Autora: Gloria López
Narració: Carme Samit
Foto: Mariko
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

dimarts, 29 de maig de 2012

La cobdícia va causar una crisis que no és només econòmica

Vivim en un món en què els principis han perdut sentit i els valors ja no estan subjectes a l’ètica i a la moral. El pas del temps els han transformat.

Una relativa felicitat i un acusat sentit de les coses materials poden substituir el pensament pur d’integritat i honradesa. No dic que sigui fàcil superar la temptació dels plaers, però, com sempre, el terme mitjà és el millor.

Hem de gaudir de la felicitat que ens dóna la vida, però al mateix temps hem de saber compartir-la amb els altres. En aquest sentit, considero que la crisis que patim és conseqüència de la cobdícia humana. La crisis no té un origen econòmic, sinó una causa moral. La societat canvia i a vegades ofereix aparents meravelles a moltes persones que se senten atretes per tot allò que sigui nou i fàcil. Després els que s’enriqueixen són altres.

Sé que una gran part dels éssers humans segueixen llevant-se cada dia pensant en el que serà millor per a la majoria, però hi ha homes i dones que es perden davant la possibilitat de gaudir de luxes, de poder, del benestar només corporal. Així anem deixant enrere la felicitat de l’ànima.

Tenir la vida resolta és de justícia, però acumular allò que els febles necessiten és haver oblidat el sentit de la vida. La societat està repartida entre el bé i el mal. Una lluita contra l’altre i no hi ha un guanyador clar perquè el bé i el mal són conceptes que cadascú interpreta a la seva manera.

Amb tot, no hem de perdre l’esperança que, malgrat les dificultats i les temptacions, allò correcte sigui el que triomfi. L’esperança del món està en el cor, en el perdó, en la falta de rancor. No és moment d’acusacions, sinó de solucions. Seguim aquest camí.

Autor: Joan Giménez
Foto: Philipp Lücke
Dibuix: Por hyoga




Locució: Margarita Albericio
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

El què de la qüestió


Què tenia aquell senyor que tenia el nas vermell, que portava aquell jersei, que pintava de vermell? Què pintava de vermell?, la paret de casa seva?, la porteta del balcó?, la finestra de la cuina?, o el sostre de l'habitació?


Què menjava per dinar? Què volia per sopar? El que menja no compensa, si el que compra no s'ho menja


... Si només es preocupa de pintar!



Autora: Anna Maria Pinillos
Foto: Sebastián-Dario

La muntanya






Autora. Delfina Tomàs
Locució: Corona blanco
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

dilluns, 28 de maig de 2012

Miracle de la Ciència

Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.

El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.

Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.

El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.

Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.

El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.

Tot el que es relaciona amb la natura em produeix una especial sensibilitat, i sobretot aquesta m'ha emocionat. Es tracta del naixement en llibertat de la primera cria de voltor negre, la qual cosa no succeïa feia mes d'un segle, quan aquesta espècie havia desaparegut d'Europa.

El Pirineu és, doncs, l'únic lloc d'Europa on nien aquestes quatre espècies carronyaires: trencalòs, voltor negre, voltor comú i voltor petit. Aquests exemplars els van introduir fa tres anys en l'àrea compresa entre el Pallars Jussà, Pallars Sobirà i l'Alt Urgell.





Autor: Maria Mas
Foto: R E M I B R I D O T
Locució: Pilar Palomero
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

divendres, 25 de maig de 2012

Autobiografia


Com un nàufrag metòdic que expliqués les onades que li falten per morir, i les comptés, per evitar errors, fins l'última, fins aquella que té l'estructura d'un nen i li besa i cobreix el front. Així he viscut jo: amb la vaga prudència de cavall de cartó en el bany, sabent que mai no m'he equivocat en res, sinó en les coses que jo mes volia.


Autor: Luis Rosales
Traducció: Josefina Estaña
Narració: Angeles Esteban
Música: Kevin McLeod

dijous, 24 de maig de 2012

Falta temps


En aquest moment he llegit el teu correo, falta temps per seguir tots aquests consells, lo de la poma i el plàtan encara es pot fer, t'imagines menjar cinc vegades al dia, veure dos litres d'aigua, dos vasos de vi, (blanc i negre) i tot. M'ha fet molta gracia.

Ja ha començat el curs, els vostres nets tots en marxa, l'Ariadna avui es el primer dia, en tenia moltes ganes.

Continuem anant a la caseta cada setmana, el Toni s'hi troba molt bé i els nens estan mes lliures que a Barcelona.





Autora: Carme Farré
Foto: arquera
Música : Kevin Macleod
Locució: Teresa Tadeo

Els peraires d'Igualada

Al 1600 va començar a florir, a Catalunya, la indústria tèxtil. A Igualada, aquesta indústria es va desemvolupar molt ràpidament.

El jesuïta Pere Gil escrivia: “ Ha tot Catalunya, innumerables menestrals que tenen i saben ofici de Peraires, fan draps .” Estaven organitzats en confraries , n´hi havia de: peraires, teixidors, ferrers,argenters, espardenyers

Quin ofici era el de peraire? El peraire havia de passar l´examen de “mestre peraire”, i era admès al consell de l´ofici. Era l´organitzador d´un procés que havia comencat ell mateix amb la compra de la primera matèria, i tenia la capacitat de coordinar el treball d'altres persones que no eren empleats seus.

El peraire havia de saber: emborrar, emprimar la llana i perxar les peces de teixit. A Igualada, era l´ofici més nombrós al segle XVI, i més visible socialmente; no eren uns menestrals qualssevol. A les festes, els peraires joves ballaven el “ball de bastons”. La confraria d´ofici era el marc de pràctiques solidàries , com l´ajut a famílies, pagar les exèquies dels seus confrares, vetllar per la seva salut…

La família dels Torelló va ser una de les més importans d´aquest indret. Donava feina a un bon nombre de jornalers, a centenars de filadores, i a una colla de teixidors.

Els peraires d´Igualada no s´assemblaven als d´altres llocs, ja que tot el desenvolupament del procés d´un teixtit, el donaven a fer fora del seu obrador, o botiga, menys el cardat, que es donava a filar fora, generalmente a cases particulars, de les qual sortia en format de troques (madeixes).

L’èxit dels peraires era la capacitat d´organitzar una xarxa de filadors que filessin bé. Quan el peraire rebia les troques de fil, havia de rentar-les amb aigua i llexiu abans de tenyir-les (en aquesta vila era corrent tenyir la llana en troques i no en peces teixides).

A Igualada, pocs peraires tenien tint, Ells no teixien, ni orgaitzaven en tissatge: ho feien els mestres teixidors, ja que era competència exclusiva d´un altre ofici; els mestres teixidors estaven organitzats en una confraria diferent de la dels peraires.

Quan els teixits sortien de la botiga del teixidor, tornaven a les mans del peraires, els quals, en acabat, duien les peces al molí per rentar-les. Per últim, se les enduien a la botiga del peraire ,per apelfar-les o envellutar-les. Un cop perxats i abaixats els draps, es duien als tiradors; era un clos a l´interior del qual hi havia bastidors per penjar-hi les peces.

Es clavaven, ben tibades, a las barres travesseres, perquè agafessin l'amplada i la llargada que els correspon, i perquè desapareguessin els sécs. Els responsables d´aquesta operació eren enomenats “penjadors de draps”. Finalment, i abans de donar-los al comerciant, encara calia enllustrar-los i plegar-los.


Autora: Adela Oyague
Foto 1: Ferran Puig
Foto 2: Marc 47
Foto 3: Miradas de Andalucía

dimecres, 23 de maig de 2012












Autor: Gerard López 
Traducció d'un article d'Ant oni Puigvert de la Vanguardia. 
Locució: M. J Trenchs
Música: Kevin MacLeod (Incompetech)

Alpens

El tercer diumenge de maig, com cada any, hem celebrat, al poble on anem habitualment els caps de setmana, la Fira del Jovent. I com cada any, s’ha representat pertot el poble, el desenllaç de la batalla que va tenir lloc el juliol del 1873 entre liberals i carlins. 

 Aquest any, el dissabte 21 de maig, tot el poble ja estava ambientat com si estiguéssim al segle XIX. Molts anàvem vestits d’aquella època, i les botigues també estaven retolades i guarnides amb caire antic. 

Al matí van arribar els traginers amb carros tirats per cavalls, que portaven botes de vi i altres queviures. A més a més, també portaven notícies fresques de Prats de Lluçanès. Havien vist tropes liberals pels voltants.

Més tard, l’alcalde d’Alpens va convidar l’Infante Don Alfonso de Borbón y Austria --germà del rei Carles VII-- i la seva esposa Ma de las Nieves de Braganza a pernoctar al poble, a la masia del Graell. Diumenge va continuar la representació a la plaça del poble, on es van enfrontar les tropes liberals i els carlins. En aquesta batalla va morir el brigadier Cabrinety a les mans de les tropes comendades pel general Savall.

Cada any s’hi afegeix una mica més de representació, música i ambientació. Així aviat farem ombra a la Passió d’Esparreguera. 

Autora: Isabel Aguilar.
Imatge 1:  Arano 25

dimarts, 22 de maig de 2012

Bicicleta, cullera, poma



Autora: María Jesús Cardenete 
Locució: Maria Josep Trenchs
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

dilluns, 21 de maig de 2012

Les classes de català al Palau de Mar

Les classes de català del meu mestre són amenes, i es fan curtes. Repassant les “as” i les “es” àtones, ens deia que els valencians no tenen cap problema en la seva pronunciació, ja que les pronuncien amb sons “clars” (“a” i “e”), i, doncs, a l’hora d’escriure-les, no representen cap problema; en canvi molts catalans tenen molts dubtes, i sovint s’equivoquen

La meva dona i jo estem passant uns dies en un balneari situat a Cofrentes, província de València. Encara que aquesta área és de parla castellana, molts visitants són valencians d’altres àrees, de parla valenciana. Un d’aquests dies, em trobava a la sauna i, al meu costat, hi havia un señor de Vila-Real, de parla valenciana. Ell em va preguntar si parlava valencià. Li vaig respondre que jo soc castellà, peró resident a Barcelona i que vaig a classes de català, per la qual cosa no havíem de tenir problemes per a entendren’s. Li vaig comentar el tema de la “a” i la “e” i, efectivament, aquest señor pronunciava les “as” i les “es” com en castellà. Li vaig dir el que el meu mestre ens deia a les nostres classes de català, i que estaba molt satisfet de la nostra conversa, i de poder comprobar, “en directe”, aquesta realitat.

Autora: Anna Maria Pinillos
Foto: Toni Rodrigo

divendres, 18 de maig de 2012

Risiliènsia

Quan llegeixo La Vanguardia, sempre començo per "La Contra“. Quasi sempre trobo molt interessants les seves entrevistes.

La del vint-i-sis de març d'aquest any -que Víctor Amela va fer al psiquiatre Luís Rojas Marcos, sobre la Resiliència-, vaig trobar-la especialment enriquidora, ja que qui més qui menys, durant la seva vida, ha passat alguna experiència dolorosa...

Tal com explica Rojas Marcos, el que avui s'anomena "Resiliència" és la capacitat humana d'assimilar i superar adversitats greus. Deriva del llatí "resilire" (rebrotar).

Ell creu que la resiliència podria ser una aptitud genètica, en què també intervenen factors ambientals, les connexions afectives, i el grau d'autonomia personal.

Si hem rebut afecte de la família, o dels amics, tindrem amb qui compartir les nostres històries, i
amb qui poder-ne parla; això ens ajudarà molt!. I si és necessari, parlarem sols, amb la paret...

Una cita de Darwin diu que "no són els forts de la espècie els qui sobreviuen, sinó els més flexibles i adaptables als canvis".


Rojas Marcos, traient conclusions, diu que l'autoconfiança ens ajuda a sentir que dominem les regnes de la nostra vida, i això ens dóna poder per dominar les nostres circumstàncies.

L'entrevista és més extensa i molt interessant, però l'essència ja està exposada; l'escriptor conclou amb la pregunta que Víctor Amela fa a Rojas Marcos: "Quin és el seu motiu per viure?". I ell, molt intel·ligentment, li respon : “Ja que sóc aquí..., me n’aprofito!


Autora: Gloria Bonet
Locució: Carme Ferré
Música : Sergio Fernandez
Fotos: Seferman

La segona historia del Citröen





Autora: Mª Angels Arola
Locució: Antonio Ocaña 
Música: Kevin McLeod (Incompetech)

dijous, 17 de maig de 2012

Moltes, moltíssimes gràcies


Va ser al setembre del 2010, quan, havent assolit el nivell B de català, i no tenint possibilitat de continuació, en Jordi em va animar a matricular-me a majors de 45 anys per fer l’examen d’ingrés a la Universitat.

 La meva primera resposta va ser no. Però, després vaig anar madurant la idea i vaig decidir que per tractar-se només de tres assignatures, potser ho podria intentar; també continuaria assistint a les classes de català, faria un reciclatge de castellà pel que fa a la sintaxi, i el comentari de text m’ajudaria a desenvolupar l’escriptura


Així, doncs, em vaig matricular al curs de majors de 45 anys, i a Competic 1. I, malgrat que ha estat una mica dur, ja que tenim 9 néts petits, i, a l’hivern, quan un no està malalt, ho està l’altre, i els tenim a casa. Val a dir que ara ja som a les acaballes del curs, i que estic molt contenta, perquè, si m’ac-cepten a la Universitat, podré fer, sense presses, quelcom que de jove, per les circumstàncies dels fills i el treball, no vaig poder fer, i, a més, haig de dir que, gràcies al Joan i a la seva paciència, també he pogut arribar a fer vídeos amb música i fotos dels nens.

Resumint: gràcies Fina, per les teves classes, quasi particulars, gràcies Jordi, pels teus ànims quan em deprimia… Gràcies Josep, per la teva generositat, i gràcies Joan, que ens has ajudat en el difícil camí de la informàtica. I, també, gràcies a la resta dels professors, perquè en aquest primer any de canvi, us heu esforçat al màxim perquè tot rutllés.

Companys, si teniu l’estudi com a assignatura pendent, no dubteu a posar fil a l’agulla, i estudieu, que és una manera de treure les teranyines de la ment. I el contacte amb la joventut és la millor manera de rejovenir-nos! Molt bon estiu, i fins el proper curs; si Déu vol

Autora: Manuela Gibert
Foto 1: Gigi 62
Foto 2: Juergen Kurlvink

El laberint

Aquella nit... Vaig anar a dormir una mica inquieta. Havia passat tot el dia atrafegada, per la qual cosa la necessitat de descansar era urgent. 

 En arribar al llit, vaig agafar el llibre... No podia llegir, no em con-centrava... Estava tan cansada! No podia agafar el son. De cop i volta, era en un laberint, no trobava la sortida. Caminava, corria, la camisa de dormir flotava per l’aire, i gairebé m’embolicava, m’ofegava... Giro a la dreta i ja veig la sortida. No! Quina angoixa! Ells m’esperen! No hi arribaré mai. Faré tard. Veiam, la sortida és aquí: en aquesta banda. No! A l’esquerra. No! Davant, tot recte!

Amb les presses per poc que no caic. On? Al laberint? No! Ai, que caic del llit!!! 

Tot ha estat un malson. 

El mateix cansament no ens deixa descansar del tot, i somniem coses que ens alteren, perquè és el nostre esperit el que està alterat. 

Autor: Anna Maria Pinillos

dimecres, 16 de maig de 2012

HEROIS DE FUKUSHIMA


No sabem els seus noms, ni els seus cognoms; no són famosos, ni tampoc coneguts.

Les seves fotos no sortiran als diaris, ni en telediaris.

No són actrius de Hollywood ni esportistes importants, ni cantants de moda.

Ells són molt més: “HEROIS DE VERITAT”. Són les persones que estan lluitant al Japó dins i fora de la central nuclear de FUKUSHIMA, danyada greument després del terratrèmol i del consegüent tsunami.

I són allí pel sentit del deure i de l’honor, arriscant les seves vides per evitar una tragèdia encara més gran entre la seva gent i persones anònimes que, per damunt dels noms, són admirats i recordats per la proesa que protagonitzen.

Des d’aquesta nota, els enviem tota la solidaritat i tot el respecte de la resta del món als “HEROIS DE FUKUSHIMA”

Autora: Mari Angels Aguilar
Foto: Adobe of Chaos

dimecres, 9 de maig de 2012

Rescatar


El verb rescatar vol dir recuperar, a un preu convingut, una cosa que havia passat a mans d’altri.

He comprovat, en el diccionari, el significat d’aquest mot, perquè no crec que això sigui el que està passant a Grècia i Portugal.

Aquests països són rescatats per la Comunitat Europea amb uns bons bancaris que altres països compren, afegint, en canvi, uns intereressos altíssims que fan que el deute sigui cada vegada mès gran. Això no té res a veure amb la solució del greu problema que pateixen i que repercuteix en les persones que més ho necessiten, i que, dia rere dia, veuen com els seus drets i benestar són retallats, a poc a poc.

 És indignant! 



  
Autor: Josefa López
Foto: esSos.de

Opinió personal


Amb referència a l’article “Vestido de Gala”, de Pilar Rahola, aparegut el 28 de desembre de 2010 a “La Vanguardia“, responc:

Sra. Rahola, és lògic que quan ens tallem el “cabell”, en general, se’ns puguin veure les orelles més llargues i com la naturalesa les hagi donades a cadascú. Els barbers, quan tallem, tendim doncs a dissimular-les amb els cabells (estèticament…). Si Flaubert va escriure la frase “... els homes, en les bodes, tenen les orelles més llargues”, no estic d’acord amb el que vostè diu quan es refereix al “fer l’ullet” de Flaubert.
 
És normal que, quan es va de bodes o a d’altres esdeveniments polítics, socials, musicals…, ens presentem vestits d’acord amb l’ocasió, així com el fet que els cabells també estiguin en consonància amb el moment històric.

Quan Flaubert va escriure i va donar a llum l’obra “L’éducation sentimentale” (1867-1869), no era el temps de Cristòfol Colom. Les orelles es portaven mig cobertes. Per a mi —i segons Flaubert— tenir les orelles llargues serveix per escoltar, de les famílies dels nuvis, les crítiques que els feien i per escoltar millor tots els assistents a l’acte, com el llop feia amb la Caputxeta Vermella…

No hi ha res més bell que el ritual se celebri amb tots els honors i cants quan s’adreça a un president de la Generalitat que se’n va, i també al qui entra. Quina llàstima que el president 129 no hagués entrat quatre anys enrere; quants diners no hauríem estalviat?: 1 president, 2 vicepresidents, llums ambaixa-des, cotxes oficials, desplaça-ments, dietes, barbers i ma-quilladors. Seguríssim que la nostra economia estaria molt millor. Possiblement, l’actual president 129 “SERÀ” millor que d’altres…, però el temps ho demostrarà. I si pogués superar el 127, que ja és molt, li quedaríem eternament agraïts.


“Catalunya  triomfant”  serà entonat no només en el saló d’actes de la Generalitat, sinó arreu del món. Tots els pobles, al llarg de la seva història, recorden els dies solemnes; i els humils barbers, pioners i progenitors de l’actual medicina, si podem curar “curem”, i, si no podem curar, “alleugem” el malalt, i si no podem alleujar, “consolem”. Així està escrit.

L’actual president número 129 ja s'ha estrenant en aquest ofici, i té, en el seu recent historial, algunes “cabelleres“ en el seu “haver”. 
Reflexió:“El millor govern és aquell que no es fa NOTAR”.

I així ho desitjo amb tots el honors i simpatia, al senyor president de la Generalitat de Catalunya.

Autor: Daniel Garcia
Foto 1: chicks57
Foto 2: daniel.julia
Foto 3: ferran

La pau i el Modernisme al cementeri de Montjuïc

Aquest dissabte vaig visitar el cementiri de Montjuïc, tal com normalment faig un parell de cops per any. Ho faig per a dues raons: acostar-me al nínxol familiar i, en aquest ambient de silenci i tranquil·litat, fer brotar els records que tanta falta ens fan en aquest temps tan prosaic. El cert és que aquest recolliment especial és, per a mi, entranyable. Però com he dit, hi ha una segona raò per passejar per una zona plena de escultures i panteons que representen el sentiment de la mort sobre unes obres amb un valor artístic, especialment les del Modernisme.

 I aquest dissabte, tot passejant em va sorprendre que no hi hagués cap turista, quan el cementiri de Monjuïc es tan o més interessant, segons el punt de vista artístic e històric, que cementiris tan visitats com els de Montmartre a Paris, el jueu de Praga, el Colón de L’Habana, o el de Marsella. Però tot i així ho vaig agrair, perquè així ningú em va trencar la pau que aconsegueixo en las meves visites, ni els records que porto emmagatzemats en l’esborrany de la meva ment.

Autor: Carmen Llopart

dimecres, 2 de maig de 2012

Retrobament

L'altre dia em vaig trobar amb uns amics de la meva filla, que feia temps que no veia, i amb qui estic en molt bona sintonia, ja que, per sort, de vegades la diferencia d'edat no es obstacle perquè existeixi, de forma recíproca, un enriquiment de la visió del que passa al nostre voltant i de l'actitud en front de la vida. Van estar molt contents del nostre retrobament. Tan es així, que em van convidar a casa seva a prendre un cafè i, sobretot, per ensenyar-me el que ells van anomenar eufòricament el “seu niu”. Era realment un niuet: saló-menjador, sofà-llit, una cuineta dins un armari, coixins per terra, pòsters a les parets, i... una TV molt gran. A més, per descomptat la música.



 Entre patates fregides, olives, i cervesa, vam tenir, com d'altres vegades, una xerrada desenfadada i divertida, al llarg de la qual no hi va faltar parlar sobre el 15M (amb punts de vista una mica diferents), del treball (amb als seus problemes), de la meva pensió (amb els meus problemes), de cinema, de viatges... Es va fer tard i en acomiadar-nos, sentí la seva felicitat, i una gran enveja sana, molt sana.


Autor: Carmen Llopart
Foto: Vitelone

Corredor Mediterrani

Va començar a donar-se el nom de Corredor del Mediterrani a la xarxa ferroviària, que, desprès de fer les adaptacions correspo-nents en les línies que ja existien, uniria Alacant, València i Barcelona És així, que la xarxa es desenvolupà al llarg de la costa espanyola, paral·lela al mar Mediterrani. El projecte era fer una doble via per aconseguir velocitats de 200 km/hora. Això s’ha anat fent per parts i prácticamente està en-llestit. Queda pendent d’acabar el tram entre Vandellós i Tarragona, per on els trens circulen a 160 km/hora, i on es troba una via única.



Foto 1
El tram que va de Tarragona a Barcelona no s’ha modernitzat, però, aquí sí que hi ha doble via. El primer pla s’ha anat ampliant i, pels volts de l'any 2000, es projectà, i de mica en mica es va configurant, una nova línia d’alta velocitat d'ample europeu, que començarà a Algesires i arriba rà a la frontera amb França. Però això planteja problemes, entre ells l'amplada de les vies que a Espanya és diferent de la que hi ha a la resta d'Europa. També hi ha, en projecte, cons-truir un corredor ferroviari trans-europeu, a través del qual, i unit al Corredor Mediterrani, es po-drien transportar mercaderies des d'Algesires fins a Estocolm. Es tractaria d'una nova línia de doble via, independent de totes les altres.


El “Ministerio de Fomento Es-pañol” proposa un eix de mer-caderies en aquesta zona cos-tanera, que faci servir les vies ja existents, amb les modificacions que calgui. Una de les solucions que dóna, és la via de triple carril en una de les dues línies ja en ús, de manera que fa possible, el pas dels trens europeus i dels espanyols. Aquesta infraestruc-tura és de gran importància per diverses raons: el tren arribarà als ports espanyols del Mediterrani, de forma que s'aconseguiran preus més competitius en el transport de les mercaderies que desembarquen en els seus molls, es reduirà la contaminació, i la zona on es concentra major nombre d'habitants i d'indústries d’Espanya quedarà unida a la resta del Continent Europeu. La Comissió Europea ha donat el seu vist-i-plau per dur endavant les obres del corredor del Mediterrani que passarà per les províncies de Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant, Múrcia i Almeria, i des d'allà es desviarà cap a l'interior per Granada i Sevilla. Amb aquesta decisió, el Corredor del Mediterrani entra a la Xarxa Transeuropea de Transports, de manera que es garanteix el seu finançament a través dels fons comunitaris.

Foto 3
                  
Autora:  Carme Samit
Foto 3: atropo8  

Seguidors