dilluns, 24 de febrer de 2014

Editorial

Arribem al final de curs 2012-2013 i arribem a la tercera edició de la revista escolar del CFA Palau de Mar ─la revista d’estiu─, una publicació on queda palesa la creativitat dels nostres estudiants i que continua una tasca ininterrompuda des de l’any 2004, quan a la tardor se’n va publicar el primer número.

Com dèiem a l’editorial de la revista de primavera, el sistema educatiu del CFA Palau de Mar s’emmarca en les dues coordenades ─cooperació i creativitat─ que haurien de ser els pilars de tot sistema educatiu i que finalment han d’orientar el model de societat dins del nou paradigma de pensament i d’actuació que s’ha anomenat, des dels àmbits científics, el paradigma de la complexitat.

Els éssers humans som éssers creatius per naturalesa, però perquè brolli la creativitat s’han de donar unes condicions favorables, talment com les llavors necessiten uns requisits determinats per poder germinar. I atès que la nostra vessant creativa està íntimament lligada a la vessant social, convindria tenir presents alguns elements clau, com ara:

Som éssers socials: la humanitat no es pot concebre sense socialització.

La socialització implica el respecte i l’acceptació de l’altre.

En un sistema social no es pot excloure la diferència ni “els diferents”.

Amb aquest rerefons, intentem crear a les aules de català el terreny propici perquè esdevinguin camps de cultiu, entorns de seguretat on els estudiants es puguin expressar amb llibertat i amb gran respecte davant els companys. I aquesta expressió ho abasta tot, des de les idees i les opinions més generals fins a actituds, inquietuds, preocupacions i opcions personals.

Aquest és l’entorn de la nostra revista, una publicació que no parteix d’una línia editorial determinada sinó que es va forjant a partir dels treballs que procedeixen en gran mesura de tasques de classe que en principi només són això: “deures”. Una altra part dels articles ─els d’opinió─ donen veu pública als debats i les converses que es generen a l’aula i que, òbviament, tenen a veure amb la situació política i social d’avui dia. També els alumnes poden compartir les vivències que experimenten quan fan un viatge a l’estranger o una visita a llocs del territori català.

Finalment, l’apartat literari recull els textos narratius i poètics en què també es pot descobrir el compromís dels autors amb la situació actual.

Veiem, doncs, com la pluralitat i les diferències entre els diversos estudiants en un espai de llibertat d’expressió i de respecte profund, acaben conformant un grup on la creativitat col·lectiva actua de potenciador de la creativitat personal.



En el moment actual, en el qual Catalunya lluita per conformar-se com un espai propi en el context europeu, la llengua catalana es col·loca en un lloc preferent. És en aquest sentit que la revista de l’escola agafa especial rellevància, ja que és el fruit de la voluntat d’un professorat i d’un alumnat encaparrats a fer servir el català per expressar-se, i contribuir així a que el català deixi de ser, per a encara massa gent, una amenaça en tant que fet diferencial.

La revista escolar del CFA Palau de Mar vol ser la nostra contribució a una lluita col·lectiva, la d’un poble sobirà decidit a fer valdre la seva forma de pensar, d’expressar-se en la pròpia llengua i de transmetre la se-va cultura a les noves generacions, ja que únicament nosaltres som responsables de la nostra forma de vida.

dimarts, 11 de febrer de 2014

A reveure

Se n'ha anat; no tornarà.
No puc quasi respirar.
Les llàgrimes cauen
sobre el paper ja mullat,
on les lletres naveguen
i no es poden agermanar.

La joventut ha partit
part d’ella no tornarà.
Aquells anys de la infantesa
amb tu, amiga, se n’han anat
com el vaixell que navega
sense saber on anar...
Dirigint-se a l’infinit;
no sap el que trobarà,
mes aquí em quedo jo,
sense rumb per navegar.
Part de mi ha fugit amb tu,
l’altra part s’ha estavellat
com la sorra del desert
on la vida hi ha mancat.
Algun dia les nostres ànimes
es tornaran a trobar,
i direm ja, totes dues,
que bonica és l’amistat!

http://www.flickr.com/photos/latente/274852368/in/photostream/

dilluns, 10 de febrer de 2014

No hi ha lloc per a la por i el ressentiment

Per definició entenem que la història és la ciència que estudia l'home per conèixer el passat, entendre el present i anticiparse al futur, creant una projecció de com podrien anar o fer-se les coses en la nostra societat. Doncs bé, jo considero que de vegades en l'actualitat no apliquem els coneixements adquirits per corregir els errors del passat i així aspirar a un món millor.


Davant de la gravíssima situació socio-econòmica que pateix gran part de la població mundial, dia rere dia ens hem de fer les ma-teixes preguntes:

Com és possible que hàgim pogut arribar a això? Cap a on anem?

Personalment considero que no només hem perdut el seny, sinó també el convenciment que es poden resoldre les desigualtats entre les persones. La població es troba dividida i enfrontada sota la influència d'uns personatges que coneixem com a polítics, mandataris, dirigents, etcètera.

Els polítics són la cara d’uns partits que responen a una ideologia determinada que divulguen i intenten imposar, sempre, és clar, sota la falsedat que el seu objectiu és el bé comú. Sovint s’obliden que ells també formen part de la comunitat que els ha votat, que són persones igual que tots nosaltres, però que el seu encàrrec dins de la societat és liderar un col·lectiu a fi de resoldre els problemes que patim en l'actualitat.


Ara bé, quan es juguen el poder ens demanen el vot, i ens omplen les ments de promeses falses. I després, quan ja s’instal·len en el poder, n’abusen fins al punt d'arribar a l'opressió dels pobles. Però, són ells els que realment prenen les decisions, o són simples marionetes sota la manipulació de grups de persones que desconeixem?

Sigui com sigui, l'home va néixer per ser lliure i no podem permetre que una sola idea ens sigui imposada. És per això que penso que no ens en sortim canviant el color dels mandataris. Els diferents partits i governs acaben per caure en les mateixes situacions que la població havia volgut superar en votar-los.

Pensem en els dos grans blocs, capitalisme i comunisme, pels quals les societats s'han enfrontat i dividit durant anys; pensem en la gran commoció que això ha causat en la humanitat, en la quantitat de morts en guerres absurdes, i tot per un control absolut de les masses i riqueses pròpies de les nacions; finalment tot és cobdícia. Una autoritat indiscutible en matèria econòmica com és Adam Smith, la seva cèlebre obra “La riquesa de les nacions”, va sistematitzar de manera científica les bases del capitalisme modern i va presentar la seva justificació teòrica en una forma que marcaria el pensament dels més influents economistes del segle XIX i que en part segueix inspirant els defensors del mercat lliure; en poques paraules, el capitalisme considera que el treball realitzat lliurement és el que veritablement produeix riqueses. D'altra banda tenim el pensament marxista que considera que la desigualtat entre les persones es pot combatre a través de l'estat, el qual serà el propietari de les empre-ses, comerç, camps, mines, etcètera.

Dit això, crec que hauríem de deixar de banda les diferèn-cies i ideals polítics que ens enfronten, i ens fan anar enre-re cada vegada més, i tenir en compte que ja són molts els governs opressors, i que les poblacions es troben dividi-des, i que això ens passa factura a nosaltres, els ciuta-dans del carrer.


Hem de rectificar les coses que es fan malament sigui en el bàndol que sigui, de tot se n'aprèn. Però pel que sembla estem obstinats a no fer front a les situacions que no ens porten enlloc: violència, força i injustícia. De fet, una injustícia en crea una altra i una altra... i així successivament.

Per tant, hem d’actuar i deixar enrere la por i el ressentiment que ens paralitzen, no hi ha lloc per a ells.

Autor: Jorge Osorno
Foto 1 : Sufragio Presidencia de la República
Foto 2 : http://www.flickr.com/photos/eneas/
Foto 3 : Lampernas Dospuntocero

L'intermitent, aquest gran desconegut

   N’estic farta, d’aguantar una sèrie de gent incívica, mal educada i pedant quan vaig conduint pels carrers de Barcelona cada dia amb la meva moto.

   N’estic farta, queja de bon matí, no pugui arribar a la feina contenta i relaxada.

   N’estic farta, que siguem una “minoria”, els conductors que respectem les normes de circulació.

   N’estic farta, de veure al meu voltant uns “irrespectuosos” que encara condueixen i parlen pel      mòbil, confonent la resta de conductors.

   N’estic farta, que la majoria dels conductors (mascles, femelles, ado-lescents, gent més gran,    vehicles públics, bicicletes...) vagin a la seva passant de tot.

   N’estic farta, que no hi hagi gairebé ningú que sigui capaç d’avisar-te amb antelació que està a punt de fer alguna maniobra.

   N’estic farta, que hi hagi tan poca consideració per metre quadrat a la ciutat.

  N’estic farta, que ningú faci servir els lluminosos que té a cada costat del seu cotxe o la seva motocicleta.
                
                                    
                               

         Perdoneu,.........

          

      però algú ho havia de dir.







Autor: Lu Dolz
 Fotografia:

dimarts, 4 de febrer de 2014

El nostre viatge a Itàlia




El passat dia 6 de febrer vam marxar cap a Itàlia a buscar la nostra filla que estava estudiant un trimestre a la Universitat de Rimini. Aprofitant el llarg viatge fins al destí, vam fer un recorregut per algunes ciutats del nord d´Itàlia que no coneixíem, tals como Torino, Novara, Monza, Brescia, Vicenza, Ferrara i vam tornar a visitar altre cop Milano i Ravenna. El temps era molt fred i vam trobar una forta nevada quan sortíem de Monza. Afortunadament no vam tenir problemes de mobilitat i no va ser necessari posar las cadenes que portem sempre al cotxe, i que mai no sabem com es col.loquen.

Com que al meu marit li agrada veure museus, esglésies i restes romanes, ens vam fer un tip d´anar amunt i avall mirant tot el que vam poder de les ciutats visitades. A pesar del cansament, el que vam veure va ser força interessant. Itàlia es un país molt maco i divers. Finalment vam arribar a Rimini el dia 14 a la tarda, on vam romandre fins al diumenge 17 que vam retornar cap a casa. El cotxe anava carregat fins al sostre. Semblàvem quasi com els marroquins que veiem a l'estiu, que porten la casa a sobre.


El viatge es va realitzar sense incidències i vam arriba a casa cap a les 9 del vespre, després d´un recorregut per les autopistes italianes, franceses i catalana, de gairebé 1.250 km. Aquesta ha estat la sisena vegada que hem anat a terres italianes. Ja he dit abans que el meu marit és un enamorat de les "pedres" i com que n'hi a per tot arreu, no m'estranyaria que hi tornéssim aviat. Crec que vol anar a Sicilia, però com que és una illa molt gran i té moltes coses per visitar, es reserva l'opció de fer-ho en dues o mes vegades, ja que li han parlat molt d'aquesta illa.


Autora: Margarita Albericio

Seguidors