diumenge, 27 de juliol de 2014

Barbàrie


A la matinada del dia 13 de febrer de 1945, les forces de l'exèrcit soviètic, comandades pel general Stalin, i les nord-americanes, dirigides pel general Patton, van envair la ciutat de Berlin.

Va ser una lluita desmesurada entre diverses unitats de la Wehrmacht, amb joves, sense més experiència que l'obtinguda amb les Joventuts Hitlerianes, ancians reclutats, policies i veterans de la Primera Guerra Mundial.

Malgrat la superioritat numèrica de l'exèrcit soviètic, la lluita, a la ciutat, va ser molt ferotge, es va efectuar casa per casa, fins arribar al Reichstag. L'exèrcit alemany es composà, en aquesta ocasió, de 150.000 efectius, la meitat dels 300.000 soldats que hi tenien les forces aliades. Els alemanys van lluitar feroçment contra els seus invasors. Es va produir una carnisseria; un munt de morts s'escampaven pels carrers de la capital germànica. Entre els morts, molts eren civils. No van tenir la sort de sortir de la capital, ja que els bombardeigs no deixaven sortir ningú de la capital: la mala sort de la guerra i les seves conseqüències.

Quan la guerra va acabar, Alemanya era un munt de casquets de pols i runes; els alemanys varen capitular i es van rendir, varen detenir tots els responsables de la mort de milers de persones, i els van jutjar per crims de guerra contra la humanitat. Van ser uns dies durs per a la població germànica, ja que moltes dones van ser violades, hi va haver saquejos i execucions de presoners de guerra.

La barbàrie de la Segona Guerra Mundial va batre records en pèrdues de vides humanes. Les víctimes immediates van ser la població civil, milions de jueus, gitanos, espanyols, romanesos, catalans i d'altres nacionalitats víctimes de la barbàrie de l'Eix.

Al camp de concentració de Mauthausen, van sobreviure uns 2.000 catalans, un d'ells va escriure una novel·la autobiogràfica sobre els dies finals. Aquest home es diu Joaquim Amat Piniella i la seva obra es titula “K. L. Reich".

Foto: Kyle Slattery

dissabte, 26 de juliol de 2014

Vida de ciutat o de Poble

Jo era de les persones que creia que la vida a l’aire lliure no estava feta per a mi, que era de les “d’asfalt”, com vulgarment es diu… Doncs no, he descobert que estava equivocada!

La ciutat, actualment, m’aclapara: els diversos sorolls de la gent, dels cotxes, les sirenes de les ambulàncies, de la policia, els crits dels infants, etc…, cada dia se’m fan més pesats, i em resulten insuportables.

https://www.flickr.com/photos/noemigalera/4831256206/in/photostream/

Quan vas a comprar al supermercat, sempre és ple de gent, sobretot el cap de setmana. Si has d’anar a un gran magatzem, on almenys l’aparcament és fàcil (i, de vegades, gratuït), llavors ja pots carregar-te de paciència i no tenir pressa, perquè, per aconseguir el que vols, invertiràs bona part del teu temps.

I una altra realitat, cada vegada més evident i feixuga, és el trànsit. Avui en dia, per exemple, per creuar la ciutat de Barcelona, necessites molt de temps! De vegades, és millor fer ús del transport públic, perquè probablemente arribaràs abans que no pas si agafes el teu cotxe. El que passa és que, per comoditat, no ho fas, i acabes en un embús, empassant fum i carregat de nervis.

Tot això són els inconvenients de viure a ciutat. En canvi, viure lluny de l’asfalt… és una altra cosa!

Viure en un poble és diferent: és més autèntic. Les distàncies no existeixen, la pressa no es coneix, les coses es gaudeixen més i l’avorriment no hi té cabuda. I el més important: tens la natura al teu abast!

L’aire lliure…! Omplir els pulmons d’aire fresc que no està contaminat…! Això és un luxe que, de moment, encara ens està permès gaudir.

https://www.flickr.com/photos/robino/425002178/in/photostream/


Autora: Mercé Fontanals
Foto 1: Noemí Galera
Foto 2: robin robokow

divendres, 25 de juliol de 2014

Aigua dolça

¿Ens hem preguntat alguna vegada, quan obrim l’aixeta del bany, com es desenvolupa el procés de l’aigua fins que no arriba als nostres habitatges?

Aquest procés és llarg i costós. Primerament, l’aigua s’ha d’agafar del riu i depurar-la, perquè no contamini el mar. L’aigua, a mida que passin els anys, cada vegada es valorarà més, perquè trobar-la serà cada dia més difícil. Cal, doncs, estalviar-la. En comptes de banyar-nos, hem de dutxar-nos.

Hi ha continents, com ara l’Àfrica, on apareixen malalties, com el còlera i el tifus, a causa de les aigües contaminades, que sovint provoquen la mort dels éssers vius.

També està el problema de la sequera. Al no ploure no es pot conrear i moren de fam persones i animals. En molts països ha tingut una reducció general la utilització total de l’aigua.

En el sector de la indústria, aquesta reducció ha sigut determinada per la desaparició d’activitats industrials on s’havien d’utilitzar grans quantitats d’aigua, el creixement dels serveis, els avanços tècnics i la utilització cada vegada més gran dels sistemes de reciclat.

No obstant, la demanda d’aigua de les àrees urbanes segueix sent excessiva, i no es descarten possibles retalls de subministrament. També el canvi climàtic podria influir en el futur en la quantitat de l’aigua disponible.
 
També són un problema les fuites d’aigua en els sistemes de distribució de molts països i la seva utilització no eficient dels recursos hídrics en tots ells. El sector de l’agricultura és l’usuari principal de l’aigua en els països mediterranis, principalment, per a rec.

L’augment de les zones de rec i de la utilització d’aigua per a rec ha estat constant. Als països d’Europa meridional el 60 per 100 de l’aigua serveix per a rec. En algunes regions, la utilització de les aigües subterrànies supera la capacitat de regeneració, i això provoca la baixada de nivell de la capa freàtica, la pèrdua de zones humides i la intrusió marina.

Els instruments per a limitar la futura demanda d’aigua, inclouen les millores de l’eficàcia en l’ús de l’aigua, el control dels preus i les polítiques agràries.

La qualitat de les aigües subterrànies està amenaçada per les altes concentracions de nitrats procedents de l’agricultura, la qual cosa comporta un risc per a la salut humana.

Les concentracions de plaguicides en les aigües subterrànies superen generalment els nivells màxims admesos en la Unió Europea, i en molts països es registra contaminació d’aquestes aigües per metalls pesants, hidrocarburs i hidrocarburs clorats. Considerant els temps de penetració de les substàncies contaminants en les aigües subterrànies, hauran de passar molts anys perquè es registrin millores en la qualitat d’aquests recursos.

Últimament no hi ha cap millora global en la qualitat de les aigües fluvials. En els últims anys s’ha registrat una reducció en les emissions de fòsfor degut a les mides per al tractament de les aigües residuals i industrials, i l’ús en les llars de detergents sense fosfat. L’home ha de fer un esforç molt gran per no contaminar els rius, perquè arribarà un dia en què disposar d’aigua potable serà un luxe, fins i tot per els països considerats rics.

Autor: Joan  Giménez
Foto 1: Cyron
Foto 2: bdu
Foto 3: Floresyplantas.net

dijous, 24 de juliol de 2014

Retalls d’una nit màgica: la de St.Joan!

Em vaig criar en la creença que la nit de St. Joan era màgica. De fet així va ser durant molts anys, i és ara que, des d’una perspectiva adulta, des de la qual acostumem a fer desaparèixer aqueta màgia, m’agrada pensar que tots aquells rituals, sensacions, sabors i olors, perduraran per sempre més. És clar que tot va lligat al com cadascú les hagi viscut. Jo vaig tenir la gran sort de coincidir en un temps i un lloc on encara es podien fer fogueres, ninots de roba molt vella farcits de palla, i col·locats, com una cirera de pastís, a dalt de tot de la foguera. El ritual consistia a saltar-la un cop havien minvat les flames, i quan sols en quedaven les brases. A mitja nit, enceníem les torxes que prèviament havíem fet al matí, i que ens il·luminarien el camí que portava a la petita bassa que fèiem servir de dipòsit d’aigua per a regar els camps, la bassa que a l’estiu fèiem servir com a piscina… És aleshores quan completàvem el ritual: penjàvem les torxes en uns suports, envoltant la bassa en rotllana, tots a l’hora… I llavors ens llançàvem a l’aigua entre crits i rialles de festa. D’aquesta manera, acabàvem la nit màgica al mateix temps que obríem la porta per encetar la nova temporada d’estiu. I us preguntareu: “i els petards?”. Doncs els petards, amics meus, apareixen en un altre capítol... 


Autor: Paco Baños

dimecres, 23 de juliol de 2014

Cap a un món millor!

Per què no estem mai contents amb el que tenim?

Crec que no m’equivoco gaire quan dic que som poques les persones que ens conformem amb el que tenim. Sempre acostumem a voler més, i més! Aquesta actitud ens descobreix que podem ser víctimes de dos grans defectes: l'ambició i l'enveja!


L'ambició ben interpretada és fantàstica, però quan és desmesurada, i perdem el control de la situació, correm el risc de veure'ns perjudicats o de perjudicar aquells que ens envolten, que estan amb nosaltres, i em refereixo, també, als nostres éssers estimats.

L'enveja no és mai bona consellera. Podem alegrar-nos, per exemple, de la sort del nostre veí, la qual cosa s'entén per "enveja sana", però no podem deixar-nos portar per l'enveja, per voler tenir allò que no podem aconseguir. No podem envejar el benestar o el poder dels nostres amics, coneguts, veïns, familiars..., perquè ens perjudica enormement, i, a més, ens fa actuar de forma negativa.

Si ens aturéssim a pensar en com som d'afortunats pel fet de gaudir de bona salut, i de tenir tot el que tenim... Si dirigíssim el nostre esforç cap a persones que no poden valer-se per si mateixes, per ajudar-les a convertir en realitat els seus petits somnis! Si ens oblidéssim de tanta ximpleria, i visquéssim allò que realment val la pena de viure..., segur que ens sentiríem els éssers més afortunats de l'univers!




Ho tenim a la nostra mà. De nosaltres depèn que la balança es decanti cap a un costat o l'altre... Pensem-hi, i no deixem que la vida se'ns escapi de les mans sense haver-la gaudit totalment..., sense extreure-li tot allò que ens pot fer tan feliços.

Autora: Mercè Fontanals
Foto 1: Cayusa
Foto 2: Stuck Customs

dilluns, 21 de juliol de 2014

Mirades

Mirava el mar, i veia
 les onades que es movien imparables.
 Mirava el mar, i veia
 un fons meravellós il·luminat.
 Mirava el mar i no m'ho creia.
 Mirava el camp, i veia 
el tros, treballat amb les mans.
 Mirava el camp i veia 
l'esforç de l'home entresuat.
 Mirava el camp i no m'ho creia.
 Mirava els arbres, i veia
 les branques al vent onejant.
 Mirava els arbres, i veia
 com un estol, l'aire renovat.
 Mirava els arbres, i no m'ho creia.
 Em miro a mi, i veig
 un cor, dins meu, que batega esvalotat.
 Em miro a mi, i veig 
un pensament angoixat i pertorbat.
 Em miro a mi, i no m'ho crec.
 La vida ens mostra moltes coses,
 i no totes són realitat.
 L'amor ens fa créixer i veure el món...,
 com si anés disfressat...


Autora: Anna Mª Pinillos
Foto: Barbara

Editorial

Tal com ha estat al llarg dels darrers anys, cloem el curs 2011-2012 amb l’edició i presentació de la nostra revista escolar, portaveu d’inquietuds, opinions, fantasies i memòria dels estudiants del CFA Palau de Mar, que han sabut veure, en l’elaboració dels seus articles, un estímul i un suport eficaços per al manteniment i millora de la seva capacitat expressiva quant al domini de la paraula escrita en català.

Una revista escolar al Principat de Catalunya, a la Catalunya del Nord, al país Valencià, a la Franja, a l’Alguer i a les Illes Balears, no sol aparèixer com a caprici intel·lectual de cap mestre ni de cap estudiant, ni tampoc com a complement per a un millor currículum de cap escola, sinó per a la normalització de la llengua natural del territori en qüestió, és a dir com a eina per al redreçament del català, fràgil i minoritzat encara, i, per tant, vulnerable a tots els atacs que li propinen el centralisme espanyol, francès i italià.

Hem dut la nostra publicació a bon port, on queda fortament atracada, i segura, i ens sentim satisfets en aquest sentit, tot confiant que els canvis del nou any escolar no li faran cap mal, perquè els qui la conduiran sabran aprofitar l’experiència viscuda pels qui encara avui hi estem compromesos.

Que tinguem un estiu ple de salut, i que la pau del repòs ens suggereixi nous camins per a textos que convidin a la lectura.

diumenge, 20 de juliol de 2014

Quin plaer per a uns, i quin daltabaix per d'altres

Això podria ser un gran tema de debat, però, en el món real és un dilema que no poques vegades acaba, encara que de forma dialèctica, en un drama familiar, o simplement en un inici de desavinences més o menys vehements...



Per a uns el simple fet de preparar i programar un viatge representa un esclat de satisfacció; des del dia que es posa sobre la taula la possibilitat d'anar a un lloc o un altre (el lloc de destinació no té cap importància en les reaccions familiars), uns gaudeixen cada minut del dia pensant en l'itinerari, les etapes, els llocs que tenen quelcom interessant per veure, i una infinitat de peculiaritats del desitjat viatge; altres pensen en les compres de coses típiques que faran o podrien fer en cada una de les etapes de l’itinerari, i, per acabar d’embolicar la troca, també n’hi ha que esperen trobar aquelles coses i personatges que han vist en els diferents anuncis o propagandes obtingudes de les agències de viatges. Tots aquests components formen un nucli d’ il·lusions que fan desitjable començar el viatge com més aviat millor. 

Aquesta visió, tan plaent, té, com a contrapartida, els que veuen tot això com un amarg suplici que comporta la pèrdua del temps destinat a buscar informació de l'itinerari, monuments i racons per a visitar, saber quins menjars típics ens esperen (que segurament no ens agradaran), i intentar esbrinar quins fets desagradables ens poden sortir per aigualir el recorregut. 

L'altre punt diferencial entre les dues postures totalment antagòniques és l'aspecte econòmic, és a dir el cost de la sortida. Per al primer grup, el cost és el menys important, perquè la part destinada al menjar es pot modular simplificant els tipus d’aliments i comprant el que sigui possible al grans supermercats.

Les nits també es poden planificar en hotels, o pensions, i fins i tot en càmpings, d'acord amb els gustos o preferències de la comunitat. El segon grup tot ho veu negre: el menjar els serà car, no trobaran restaurants ni supermercats quan els necessitin, i, per dormir, no cal ni dir que els hotels estaran plens o no tindran les mínimes condicions necessàries, i, per descomptat, de dormir per terra en un càmping, ni parlar-ne!


Aquests dos grups tan antagònics, presentats de forma caricaturesca, representen una gran part de la nostra societat actual. Però ambdós són dignes de respecte, perquè,com diu el refrany castellà, “contra gustos no hay disputas”.


Autor: Carles Martínez
Foto: Juan Pablo González

Foto: Marc

dissabte, 19 de juliol de 2014

Sopa d’all

Ingredients per a 4 persones

  • 130 g de pa
  • 1500 ml d’aigua
  • 2 grans d’alls
  • 30 g d’oli d’oliva
  • ½ cullereta de cafè, de sal



Instruccions
  • Primer, posa l’aigua a bullir en una olla.
  • Quan l’aigua bulli tira-hi el pa tallat i els alls pelats.
  • A continuació, deixa-ho bullir tot 10 minuts.
  • Finalment bat-ho tot amb una batedora fins que quedi com una crema
Autora: Anna Mula

divendres, 18 de juliol de 2014

Un futur de balons

Teníem pendent, parlant dels joves que ni acaben els estudis ni busquen feina, un apunt sobre el desprestigi de l’ensenyança, institució capital que s’està desenquadernant. La causa principal de la ruïna de l’escola és la seva ineficàcia com a motor del progrés individual. L’alumne ja no creu necessari estudiar per a “ser un home de profit”. L’educació segueix sent, sí, importantíssima a efectes col·lectius. A qualsevol ciutadà amb dos dits de front li sembla necessària una bona escola, ja que si els joves no es formen, el futur de la societat està perdut. Però els interessos col·lectius no coincideixen amb les percepcions individuals. Els joves sospiten que estudiar ja no és un trampolí per poder progressar i que no és útil per a ascendir per l’escala social.

En temps de Messi, Nadal i Gassol, sacrificar-se per fer feixucs deures, llegir llibres difícils o escoltar el professor no té sentit “econòmic” per a la majoria d’adolescents. Idealitzen altres formes de promoció: més ràpides, atractives i rendibles. Un professor d’institut de la Costa Brava em va explicar , en plena bombolla del totxo d’or, el mecanisme que afavoria abandonar prematurament les aules. A l’hora del pati, davant la tanca de l’institut, es paraven, amb les seves sorolloses motos, uns “pinxos” de 15 i 16 anys. Havien desistit d’estudiar l’ESO i treballaven com a manobres en la construcció. Guanyaven calerons (se suposa que en negre, ja que no tenien edat legal per treballar) amb els quals es compraven les motos, de poca potència, però de formes aparatoses. Fen soroll amb els motors per a cridar l’atenció, provocaven l’enveja dels qui (encara) no havien abandonat les aules. L’èxit econòmic dels que penjaven els hàbits d’estudiant posava en evidència el mal negoci dels qui continuaven al’institut.

Poc després que el professor em contés aquesta història, vaig passar, cap al tard, per uns camps de futbol infantil. Durant dues hores extenuants, menats per un entrenador imperiós i cridaner, els xavals van suportar la gimnàstica més dura i els exercicis més avorrits. Sense protestar. El nivell, certament, impressionava. Aquells nens tocaven la pilota com els mundialistes. Practicaven el fora de joc, el replegament ordenat, el contracop, la pressió. Vaig pensar en l’escola: la comparació era odiosa. La profe de mates no deu renyar a qui no sap les taules de multiplicar, ni molt menys fer-lo sentir culpable, sigui indisciplinat o gandul, no fos cas que es bloquegés i s’ofenguessin els pares. A la nit, l’entrenador tractarà al mateix xaval com el sergent tracta el recluta. El vaig veure cridar, insultar i humiliar. Els propis pares imposen la doble vara de mesurar: recuperar l’excel·lència escolar pot esperar, però conquerís l’excel·lència en el joc és urgent i vital. Tot sacrifici és poc!
Traducció d’un article d’ANTONI PUIGVERD publicat a La Vanguardia el 21/08/2010

Autor: Gerard lopez.
Foto: orionamada
Foto: smyl

Seguidors