dimecres, 13 d’abril de 2016

Els atabalaments d'un sillonet i d'una tauleta de centre.

Tot va començar farà uns quants anys al barri de Gràcia. Els nostres companys humans feia anys que hi vivien en un pis alt, lluminós i sense ascensor, com la majoria dels pisos antics d'aquest indret. A nosaltres ens havien adquirit en una botiga especialitzada i ens havien col·locat en un racó d'un petit salonet, on hi estàvem bé, teníem llum i ens arribaven uns sorolls simpàtics des del carrer.

Però la tranquil·litat no va durar gaire. Es notava en l'ambient afany de canvi i així va ser; havien decidit traslladar-se a un nou habitatge.

On vam anar a parar? Aquesta vegada els nostres companys van escollir un habitatge ampli de l'Eixample. Un principal d'una casa antiga, habitacions espaioses i sostres alts. Allà van decidir que ens posarien en un saló ampli; ja no estàvem apretats, però potser trobàvem a faltar la intimitat del pis de Gràcia. Finalment ens hi vam acostumar. Hi havia silenci i poca llum, cosa que donava sensació de benestar. Tot anava bé, aquella tranquil·litat ens asserenava.

Però nous núvols de mudances van començar a aparèixer, notàvem que hi havia moviment, i així va ser que ens vam trobar en una casa situada en un petit poblet al voltant del Montseny. Casa gran del tipus rural amb una xemeneia, al costat de la qual ens hi van ubicar. Estàvem contents ja que quan feien foc, era bonic veure les espurnes que sortien dels troncs. La casa també tenia un jardí, que encara que nosaltres no en podíem gaudir, donava als nostres companys humans, una gran sensació de llibertat.

Mai no hem sabut si les ganes continuades de canviar de vivenda els hi venia per temes de feina o bé perquè eren una mica “cul d'en Jaumet”.

Semblava que aquesta manera de viure a la muntanya, xalar dels cants dels ocells i d'altres atraccions que els brindava la natura, anava a ser definitiu. Malauradament, la nostra percepció va ser equivocada i la fal·lera de mudança es va començar a notar i tant es va notar, que quasi sense adonar-nos ens vàrem trobar a una població de la Costa Brava.

Aquesta vegada, el lloc elegit pels nostres companys resultà ser un apartament estiuenc, bastant gran que donava al mar i on ens hi van situar davant d'un gran finestral.

Així, vàrem passar de la tranquil·litat del poblet muntanyenc a l'enrenou d'una població costanera amb la seva animació desbordada els dies del pic d'estiu i a un avorriment hivernal esquitxat per algunes tempestes i tramuntanes molestes.

A la fi, crec que el sillonet i jo ja ens hem acostumat a tant de canvi, i, fins i tot, els atabalaments que patíem al principi i que tan ens angoixàvem ja no ens afecten gaire. Tot i així, pensem que hauríem hagut de tenir dret a poder decidir... davant d'aquest seguit de mudances a què ens vam sotmetre els nostres companys humans.

Autor: Joan López Miró
Imatge: Joan López Miró

Seguidors