La darrera rosa

De camí cap a l’estació de me-tro de Jaume I, després d'una magnífica ballada de sardanes a la plaça de Sant Jaume, suat però content, se m'acosta una noia amb una rosa a la mà i em diu:

―Hola, li regalo aquesta rosa!

―Gràcies! Però ja he comprat les que volia regalar.

―No..., si li regalo. A aquesta hora ja no la vendré i és l’última que em queda.

―Ah, doncs, moltes gràcies!

―Li faig un petó a la galta, i segueixo camí cap al metro amb la meva rosa.

Era tard. Deurien ser més de les deu o potser un quart d'onze. Motxilla a l'esquena, rosa a la mà, i ja dins de l'estació camino sol pel llarg passadís, quan veig que s’acosta, encara lluny, una noia rossa, maca, i sense rosa. Ambdós caminem per la nostra dreta i la distància que ens se-para es va reduint. Decideixo que la rosa ha de ser per a ella. Amb una certa solemnitat, quan ja era a prop, vaig cap a ella i em planto davant seu:

―Té, aquesta rosa és per a tu

―li dic.

La noia, sorpresa, amb un som-riure complaent, agafa la rosa i em diu amb un marcat accent estranger:

“―¡Muchas gracias!” ―I em fa un petó espontani, suau...

Tot plegat va durar deu o dotze segons. Vaig mirar-la com s'allunyava amb la seva rosa i encara es va girar per fer-me adéu amb la mà, la mar de contenta. No ens coneixíem de res i segurament no ens veurem mai més. Però a mi m'ha quedat un bonic record d’aquella Diada de Sant Jordi.

Barcelona, Diada de 2014. de Sant Jordi

Autor: Ramon Poch
Foto 1: Modificada per Mª Jesús Ollé, a partir d'un original de Dani Vázquez

El meu poble adoptiu

Quan era petit, recordo que molts dels meus amics, en arribar l’estiu marxaven al poble dels seus avis, pares o altres familiars. En el meu cas no tenia poble on anar, doncs tant la família del meu pare com la de la meva mare eren tots de Barcelona. 

Van passar els anys i un dia per qüestions de feina vaig desplaçar-me un temps a Tortosa. Des d’allà, i com que sempre havia tingut atracció pel mar, vaig voler conèixer la costa del sud de la província de Tarragona.

Va ser en aquella època que vaig descobrir un petit poble pescador, que tenia un encant que no tenien els altres i que t’obligava a tornar-hi; un poble anomenat pels autòctons com La Cala.

Des d’aleshores, per la meva vida han passat molts fets, persones, pobles, ciutats, vacances, viatges arreu del món... però durant aquests més de quaranta-cinc anys, mai no he deixat d’anar-hi: 

•  de solter, quan hi passava a prop em detenia a visitar-lo, 
•  de nuvis, amb la meva xicota, hi anàvem a pescar, 
• de casats, hi anàvem de vacances, 
• de pares, hi anàvem de càmping, 
•  després, vam llogar una plan-teta baixa per passar-hi els caps de setmana i les vacances. 

Al final vam decidir comprar-nos un apartament per anar-hi sovint. Així he pogut gaudir cada any del mar, de les caletes amagades i dels amics, i ara tan jo com els meus fills ja tenim el nostre poble, el nostre poble adoptiu: La Cala.

Autor:  Joaquím Pons

Imatges: Aportades per l'autor